Túnels i fregues

Tots tenim un dia que cobeja una abraçada, sense cur­si­le­ries ni com­pas­si­ons. Uns braços forts que ens atu­rin un ins­tant i ens facin córrer la sang. Hi ha gent que tre­ba­lla abraçant per­so­nes, com aquell que enforna panets de Viena o ser­veix canyes de sol a sol. Abraçar és car­dat quan tens lumbàlgia, no t'arri­bes a l'esquena per untar-te la pomada, no tens esto­reta elèctrica ni en pen­ses com­prar cap, i reses perquè no et cai­gui res a terra, no fos cas que et ple­gues­sis com un qua­tre. Un dia, dines en una glo­ri­eta: les gam­bes, les cloïsses, les anxo­ves i un inne­ces­sari entrepà de pollas­tre abra­cen la cer­vesa que tras­co­les perquè estàs a gust i has deci­dit que la lumbàlgia no t'alen­tirà el ritme. A l'hora de pair, cami­nes pels budells de la ciu­tat. I arri­bes a un túnel. Veus una figura arra­pada a la paret. És un cloc­hard que remena xava­lla amb una gar­rafa d'aigua al cos­tat dels peus, com si fos un gat. Enga­va­nyat sota un abric de llana en una tar­dor que és canícula i una bossa blava pen­jada a l'espat­lla, et desitja –una bona tarda– i et som­riu. Ell també deu haver dinat gam­bes. T'abraça fort i us foneu amb la paret. Pen­ses que només us veu Roman Polanski, que diri­geix els vos­tres ulls de foc, els vos­tres diàlegs esperpèntics i el blanc i negre que us fa de deco­rat. Pen­ses que aquell pòtol dandi del túnel et pot donar un cop de mà amb la pomada –té les mans gros­ses, de pagès–, i veus que ell t'entén a la pri­mera. Et fa un mas­satge, però tu vols una frega. El tens mani­o­brant a l'esquena amb la brusa arre­man­gada per sobre del melic. I et torna a abraçar sense donar-te la volta. Amb la panxa dins de les seves mans, veus com Polanski gira cua i s'emporta la teva lumbàlgia. Àgil com una daina, des­pat­xes l'abraçada, endre­ces el tub de pomada, pros­se­guei­xes el teu curs i pen­ses que la ciu­tat hau­ria de tenir més túnels, més caus dis­se­nyats per abraçar-se i, sobre­tot, més per­so­nes aptes per tra­duir la vida cor­rent al llen­guatge de les flors. Perquè, siguem rao­na­bles, no és més poderós l'ero­tisme que la por­no­gra­fia?