Daixonses i dallonses
Potser no va anar així
Feia dècades que unes eleccions generals no despertaven tant d'interès a Catalunya. Tothom era conscient que ara sí, que ara toca desencallar la situació política catalana. Feia temps que la temperatura social no bullia per una expectativa tan clara de solucions immediates; se'n parlava als bars, a la feina, amb els amics... Pares i mares avisaven els fills: diumenge serà un dia històric que ho canviarà tot, acompanyeu-nos a votar perquè sereu testimonis de com comença el futur. O potser no va anar així? Perdoneu, potser m'equivoco en alguna cosa i no sé quina.
Catalunya ha estat el centre dels debats. A Espanya es vota en un sentit o en un altre segons la posició de cada formació respecte a la independència de Catalunya, per això tots els partits s'han esforçat com mai a fer propostes audaces, imaginatives. En els debats s'ha pogut constatar que ha arribat l'hora de fer política i s'han abordat amb valentia les maneres de satisfer les demandes de Catalunya que constitueixen un memorial de greuges enquistat (autogovern, finançament, infraestructures, llengua...). Mai com fins ara havíem sentit tantes ofertes de canvi polític radical per evitar l'anomenat xoc de trens. Ara ja es veu clar a Espanya que el sobiranisme no és una dèria d'Artur Mas, sinó l'expressió d'un malestar profund. O no? Potser no he seguit prou la campanya i estic mal fixat.
Finalment, lamento molt l'agressió a Mariano Rajoy. Es veia a venir, havia de passar. A Catalunya, és clar. Després de tant de temps predicant l'odi a Espanya i d'agredir verbalment el PP per terra, mar i aire, s'ha arribat a les mans. El cop de puny a Rajoy culmina el menyspreu del sobiranisme per la democràcia. Sí, estava escrit que la crispació que es viu a Catalunya acabaria a bufetades, com la que va rebre Mariano Rajoy a Barcelona. Qui sembra vents... Perdó, no va passar a Barcelona, això? No? Segur? Em dec haver confós.
