Botigues de poble

Cada dia, més o menys cap a les 9 del matí, agafo el cotxe i faig dos quilòmetres d'anada i dos de tor­nada per com­prar el diari i el pa per esmor­zar. No em queixo, perquè pas­se­jar per aquell mig de camps de pome­res a aque­lla hora del matí és un regal dels déus. Però és una obli­gació si vull lle­gir de bon matí el diari i men­jar pa aca­bat de fer. Per als que conei­xen l'Empordà, parlo de la car­re­tera que va de Tor a Bell­caire. Rara­ment tro­bes un cotxe i el més nor­mal és cre­uar-te amb algun trac­tor. No cal dir que gai­rebé sem­pre tro­bes algú per fer petar la xer­rada de cotxe a cotxe durant uns minuts, fins que ve un altre vehi­cle i ens hem de dis­sol­dre. Encara recordo que a Tor hi havia dues boti­gues, cal Fer­rer i ca la Celo. Més enda­vant, les dues van tan­car i es va obrir la de la Roser, que final­ment va haver de tan­car perquè no li sor­tien els números. Cada dia hi ha més pobles que s'han que­dat sense la seva botiga, que era un super­mer­cat, un casal social i un lloc d'infor­mació local. On encara en que­den, la gent del poble i dels pobles veïns està ben infor­mada, sap qui està malalt i a qui han ope­rat. I sem­pre és una solució per dei­xar algun encàrrec quan no sabem com arri­bar a alguna per­sona con­creta.

Jo crec que el lema hau­ria de ser: cap poble sense botiga. Resulta que el boti­guer de poble ha de pagar tots els impos­tos, muni­ci­pals, autonòmics i esta­tals, s'ha de donar d'alta d'autònoms i ha de fer front al man­te­ni­ment de l'esta­bli­ment. I que no se li acu­deixi ven­dre els ous de les galli­nes que té al pati de la casa de pagès, que piquen tot el dia i men­gen blat de moro. Han de tenir tots els per­mi­sos i fer totes les ges­ti­ons. Tant li fa que n'hagin men­jat tota la vida i mai no hagin tin­gut el més petit pro­blema. Total, que és impos­si­ble arri­bar a final de mes amb totes les des­pe­ses paga­des. Ja no parlo de fer bene­fici, això impos­si­ble. I un altre punt impor­tant, és impos­si­ble com­pe­tir amb els preus dels grans super­mer­cats. Els proveïdors de boti­gues peti­tes sem­pre resul­ten més cars que els grans tràilers que abas­tei­xen els súpers. La gent, i és lògic, només va a la botiga del poble, on n'hi ha, quan s'ha obli­dat de com­prar alguna cosa al super­mer­cat.

Què cal­dria fer? Ho tinc clar, sub­ven­ci­o­nar les peti­tes boti­gues de poble. I no seria cap dis­ba­rat. Es tracta d'un ser­vei social. Pen­sem que la majo­ria dels habi­tants dels pobles petits són gent gran, molts dels quals ja no aga­fen ni el cotxe. Em direu que hi ha con­ge­la­dors i no neces­si­ten lle­gir el diari. O sigui, no tenen dret com qual­se­vol altra per­sona a una qua­li­tat de vida. Han tre­ba­llat com ningú en una època en què la duresa era norma de vida. Poques ale­gries i mol­tes estre­tors. Com se'ls com­pensa? Amb més estre­tors. No tenen dret a men­jar aquell pa fet a la nit, que encara com aquell qui diu és calent.