Carnestoltades

Abans-d'ahir va començar el dis­bau­xat període dels car­na­vals, uns dies de xeflis i exces­sos pre­vis a l'ascètic i seriós temps de qua­resma. Se cele­bra amb soro­llo­ses gat­za­res que hono­ren el rei Car­nes­tol­tes, un per­so­natge gro­tesc, foteta i des­ca­rat que sol aren­gar els qui s'aple­guen al seu vol­tant, i també els qui es tro­ben més lluny, amb dis­cur­sos satírics i trans­gres­sors perquè es dei­xin estar de romanços i per­pe­trin tota mena d'astra­ca­na­des. A les nos­tres comar­ques hi ha llocs on el car­na­val forma part de les tra­di­ci­ons popu­lars, amb des­fi­la­des de car­ros­ses i colles en què les dis­fres­ses, els pape­rets, les ser­pen­ti­nes i el rebom­bori en són evi­dent senyal d'iden­ti­tat. Ah, i amb el pro­fitós afe­git dels grans dinars popu­lars i les men­ja­des de sopes i ran­xos. Tot ple­gat, amb el mateix caire jovial i fes­tiu que carac­te­ritza altres car­na­vals, com el de Venècia, famós per les seves màsca­res, o el tan­ma­teix mul­ti­tu­di­nari de Rio de Janeiro, només que a menor escala, natu­ral­ment.

Tinc prou edat per recor­dar els enso­pits car­na­vals que el fran­quisme per­me­tia cele­brar. Esta­ven pro­hi­bi­des les des­fi­la­des de car­ros­ses com les d'ara, i també les dis­fres­ses. Només es per­me­tia por­tar ves­tits regi­o­nals, i no cal dir que els més lluïts eren els anda­lu­sos, sobre­tot els feme­nins. Els vai­lets d'ales­ho­res podíem por­tar care­tes, unes care­tes de cartró que solien repre­sen­tar les carac­terísti­ques faci­als de Stan Lau­rel i Oli­ver Hardy, l'ànec Donald i altres ros­tres de per­so­nat­ges més o menys cone­guts. I poca cosa més, lle­vat d'un simbòlic i enso­pit enter­ra­ment de la sar­dina. Això sí, els àpats del dijous gras cons­tituïen un autèntic xeflis gas­tronòmic, mal­grat les limi­ta­ci­ons ali­mentàries que hi va haver els pri­mers anys poste­ri­ors a la Guerra Civil, i a taula no hi podien fal­tar ni les llon­zes ni les xuies, i en abundància.

El fran­quisme era un règim polític avor­rit, a més d'estricte i purità. Mol­tes coses que avui són habi­tu­als i nor­malíssi­mes esta­ven pro­hi­bi­des, per­se­gui­des i cas­ti­ga­des amb penes de presó. Hi havia cen­sura cine­ma­togràfica, i la pel·lícula El gran dic­ta­dor, de Char­les Cha­plin, una encer­tada cari­ca­tura del nazi Adolf Hit­ler, no es va poder veure fins a l'arri­bada de la democràcia. O Mogambo, en què el doblatge va con­ver­tir un matri­moni en ger­mans per evi­tar que l'adul­teri de la dona semblés jus­ta­ment el que era, un adul­teri.