Lliçons

La rea­li­tat s'ha mogut i el blo­queig que ha vis­cut la política cata­lana d'octu­bre a gener aviat sem­blarà un pas­sat llunyà. No obs­tant, ara tenim l'avan­tatge d'haver vist què feien, i no què deien, els pro­ta­go­nis­tes, per a extreure'n valu­o­ses lliçons, inde­pen­dent­ment que totes les actu­a­ci­ons han estat escru­po­lo­sa­ment dins de la legi­ti­mi­tat del que podien fer.

La pri­mera lliçó que hem après és que la CUP, a l'hora de la veri­tat, va posar un objec­tiu de l'eix esquerra-dreta, la deca­pi­tació política d'en Mas, davant d'avançar cap a la inde­pendència de Cata­lu­nya. En altres parau­les, la mateixa pri­o­rit­zació d'objec­tius que CSQEP, si bé aquests dar­rers ho varen fer de manera explícita i inequívoca. És cert que la CUP ha mos­trat dues ànimes molt dife­rents durant aquest temps però, comp­tat i deba­tut, ha pre­val­gut una sobre l'altra. I ara, en futu­res con­te­ses elec­to­rals, sabem per­fec­ta­ment què podem espe­rar de la CUP, i qui­nes són les seves pri­o­ri­tats.

La segona lliçó l'hem après d'en Mas. Quan l'avenç del procés ha reque­rit que
fes un pas al cos­tat, ell ha fet bones les
seves pro­me­ses, i l'ha fet, encara que fos
a costa de renun­ciar a la legítima pos­si­bi­li­tat d'esde­ve­nir nova­ment pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.

La ter­cera l'hem après d'ERC. L'ERC que tant es va deso­ri­en­tar durant els temps del tri­par­tit, en posar l'eix ideològic davant de l'eix naci­o­nal, i que tant dura­ment va ser cas­ti­gada a les urnes per aquest motiu, ara s'ha man­tin­gut ferma en el res­pecte als pac­tes esta­blerts, mos­trant un remar­ca­ble sen­tit d'estat, quan ha tin­gut totes les temp­ta­ci­ons i tots els motius per a postu­lar-se com una alter­na­tiva a l'escac entre la CUP i Mas.

La quarta i dar­rera lliçó ha sigut apren­dre els límits de l'assem­ble­a­risme, una praxi amb un gran atrac­tiu romàntic. Efec­ti­va­ment, hem com­pro­vat que el govern d'un país com Cata­lu­nya no es pot dur a terme de forma assem­bleària, perquè la presa de deci­si­ons pot alen­tir-se tant, que pot esde­ve­nir paràlisi en la pràctica. Malau­ra­da­ment estem acos­tu­mats a uns par­tits polítics que es gover­nen des de dalt, igno­rant de forma gai­rebé abso­luta els desit­jos i el pen­sar de les bases, lle­vat de moments de tran­sició o reforma sob­tada. No obs­tant, aquesta no és necessària­ment l'única forma com els par­tits polítics poden fun­ci­o­nar. En altres països on la
democràcia és més madura, els par­tits polítics paren molt més esment a les opi­ni­ons de les bases. El fet que aquesta no
sigui la praxi avui a Cata­lu­nya no vol dir que no pogués ser per­fec­ta­ment pos­si­ble. Un tal fun­ci­o­na­ment com­bi­na­ria l'efec­ti­vi­tat en la presa de deci­si­ons amb la
reno­vació cons­tant del pro­gra­mari dels par­tits a par­tir de les aspi­ra­ci­ons de les
seves bases.