Costers del Segre

Quan visi­tava Sant Feliu de Guíxols, queia en dis­cus­si­ons amb un ganxó a propòsit de vins. Cadas­cun defen­sava el pro­ducte de la seva ter­reta. Jo com­pa­rei­xia amb una ampo­lla de la Conca de Bar­berà o dels Cos­ters del Segre i ell se la guar­dava “per a una altra ocasió” i posava, per con­tra, damunt la taula –els gan­xons diuen al cim de la taula– un vi de l'Empordà. Jo aplau­dia la decisió perquè és bo que on t'entau­lis beguis el vi d'aquell lloc. Ell ofe­ria sem­pre vi de Rabós, tenia una fixació amb aquell poble. A mi, fran­ca­ment, tant m'és Rabós com Gar­ri­gue­lla, si bai­xeu de la Jon­quera fins a Roses tot són vins de línia cor­recta si no fina. Ell, en Josep Vicente, era obtús a cap altre vi que no fos de l'Empordà. Sem­blava no assu­mir que Cata­lu­nya ofe­reix una catifa de vinyes a quasi totes les seves lati­tuds. Mai no va venir a les ter­res de Ponent o meri­di­o­nals del país a com­pro­var que arreu es poden con­su­mir excel·lents vins.

Saben els lec­tors i col·labo­ra­dors d'aquest diari nats en ter­res d'admi­nis­tració giro­nina, que els empor­da­ne­sos són d'un patri­o­tisme local extrem: per a Josep Pla l'uni­vers uni­ver­sal con­cen­trava les millors essències en l'Empordà Petit. Fora de l'Empordà res no hi ha. Però avui les deno­mi­na­ci­ons d'ori­gen i els cer­ti­fi­cats de qua­li­tat són mol­tes, i dese­nes i dese­nes els cellers cata­lans. El públic més desin­for­mat coneix tan­ma­teix dos o tres noms: Penedès, Ale­lla, Pri­o­rat... con­fon deno­mi­na­ci­ons específiques amb les genèriques. No passa d'aquí. A Madrid vaig dema­nar una vegada que m'ano­me­nes­sin vins cata­lans i només sabien Penedès. Bé: dei­xem Madrid i tor­nem a casa, on, dar­re­ra­ment, s'ha pogut vèncer una inèrcia ver­go­nyosa: el cos­tum arre­lat entre els res­tau­ra­dors de ser­vir vins no cata­lans. Igual pas­sava a les pas­tis­se­ries, als pres­tat­ges de les quals domi­na­ven els Rioja i els Navarra, que van ini­ciar la cam­pa­nya comer­cial molts anys enrere. Quan el públic va dema­nar, cada vegada més, vins cata­lans, reac­ci­o­na­ren, i les car­tes van dei­xar de ser d'un sol color. Però encara no teníem tota la vari­e­tat, dues o a tot esti­rar tres eti­que­tes sobre­sor­tien, i no més. Aques­tes poques eti­que­tes havien entrat al mer­cat. Final­ment s'ha obert tot l'àlbum i podem començar a esco­llir a la vino­teca o al res­tau­rant de manera bas­tant satis­factòria.

Dar­re­ra­ment s'ha publi­cat un volum molt interes­sant sobre els vins del Ponent català, els bate­jats amb l'eti­queta Cos­ters del Segre.(Els vins de Cos­ters del Segre, diver­sos autors, Pagès ed. Lleida, 2015). Em cal dir de seguida que és una deno­mi­nació encer­tada, per bé que pren el nom “cos­ters” en un sen­tit força lax, i alhora fruit de la neces­si­tat d'incloure una sor­pre­nent vari­e­tat de comar­ques. En efecte, els vins de Cos­ters del Segre cor­res­po­nen a un ter­ri­tori molt gran, és l'única DO que agafa cellers començant pel Pallars fins al sud de les Gar­ri­gues, pas­sant per l'Urgell, la Noguera, el Segrià, i sub­zo­nes com Artesa de Segre, Coma­lats i les Valls del riu Corb. Estàvem acos­tu­mats quasi a iden­ti­fi­car una comarca amb una deno­mi­nació: Penedès, Empordà, Pri­o­rat, Tar­ra­gona, en són exem­ples sig­ni­fi­ca­tius. Les set sub­zo­nes de la Cata­lu­nya occi­den­tal no tenien jus­ti­fi­cació per osten­tar una DO cadas­cuna, lle­vat dels casos de Rai­mat o Cas­tell del Remei, de tan antic lli­natge. Per tant, s'han agru­pat sota el nom de Cos­ters i com­pre­nen tot aquell mosaic allar­gat de comar­ques des de la mun­ta­nya fins a tocar vir­tu­al­ment la Ribera d'Ebre, de nord a sud. Els autors dels tex­tos que intro­du­ei­xen cada sub­zona i els cellers que la com­po­nen són Vidal Vidal, Marta Alòs i Josep Ramon Ribé, men­tre que l'estudi con­cret dels vins està a càrrec de dos som­me­li­ers, Toni Lara i Xavier Ayala. Un ser­vi­dor hi abocà el pròleg. Les mol­tes foto­gra­fies, excel·lents, són de Marc Tri­lla, el qual ha sabut apro­fi­tar per­fec­ta­ment el poten­cial que el cep, la vinya, el pàmpol, els gotims li ofe­rien, i també recull sovint la poe­sia del pai­satge, àdhuc del gran pai­satge, inte­gra­dor de tanta llum i de tants con­tras­tos. Les ser­res, els turons, les valls, àdhuc els edi­fi­cis dels cellers, vene­ra­bles o moderns, els seus inte­ri­ors, com­po­nen un con­junt que con­vida a refle­xi­o­nar en aquest feno­men que s'ha ano­me­nat la cul­tura del vi a casa nos­tra, el vi català, feliçment en crei­xença. En un ambi­ent tan regi­rat que ens envolta, la pau dels cellers és ben­vin­guda.