Mateu 23, 27

La cita ha estat a bas­ta­ment citada (1,3 mili­ons de resul­tats a Goo­gle en

català, 52 mili­ons en cas­tellà, 388 mili­ons en anglès si con­cre­tes Mateu 23, 27). “Ai de vosal­tres, mes­tres de la Llei i fari­seus hipòcri­tes, que sou com sepul­cres emblan­qui­nats: de fora sem­blen bonics, però per din­tre són plens d'ossos i de tota mena d'impu­resa! Igual­ment vosal­tres, de fora sem­bleu homes jus­tos, però per din­tre sou plens d'hipo­cre­sia i de mal­dat.” Si hi ha tan­tes repro­duc­ci­ons d'aquesta cita deu ser perquè la Bíblia és el gran best-seller de la història de la lite­ra­tura, però també perquè la metàfora té tants exem­ples a la vida real per ser uti­lit­zada que no aca­baríem mai. També a Cata­lu­nya. Deia l'altre dia Jaume Rou­res que San­dro Rosell li va dir al seu des­patx que l'espi­o­natge al cor­reu del soci fun­da­dor de Medi­a­pro –es fa dir així– s'havia d'arre­glar “a la cata­lana”. No sé per quin mòdic preu, però la solució era l'oasi. L'oasi català. El sepul­cre emblan­qui­nat català. Sí, els pre­si­dents del Barça, aquells dels valors, han espiat. Com s'han espiat mútua­ment el PSC i CiU, els dos grans par­tits de l'oasi autonòmic que era un gran sepul­cre emblan­qui­nat. Com emblan­qui­nat era el Palau de la Música. Com emblan­qui­nada va resul­tar la doble moral del pre­si­dent Pujol. Deia Jordi Basté l'altre dia a RAC1 que per­tany a una gene­ració que va viure una infan­tesa de color sèpia. La que va tran­si­tar de la dic­ta­dura a la democràcia. I que li feia mal el cas dels pede­ras­tes dels Maris­tes perquè li recor­dava això.

Sepul­cres emblan­qui­nats. Sepul­cres emblan­qui­nats dels quals ara comen­cen a sor­tir les impu­re­ses. Aquest és el drama de les dic­ta­du­res. Que per­pe­tuen una cul­tura que fa del fet de callar una vir­tut i que en el cas d'Espa­nya i Cata­lu­nya van con­ta­mi­nar una política i una soci­e­tat que tot just ara es comen­cen a treure de sobre aquesta herència naci­o­nal­catòlica. L'aquest mal no vol soroll. La hipo­cre­sia dels esta­blerts. Un món tan­cat que ha estat més eli­tista, domi­nant i fosc del que sem­bla.