El perquè dels atemptats

Viure en ciu­tats com ara Girona o altres de la seva mida, història, cul­tura, edu­cació, lli­ber­tat, con­vivència i pau –sobre­tot pau– és una sort de la qual hom habi­tu­al­ment no para esment fins que per cir­cumstàncies de la vida ha de dei­xar-la. La lli­ber­tat de poder viure en la major part de països civi­lit­zats de la Terra, fet que els últims cin­quanta anys ha avançat deci­di­da­ment, encara té, però, lla­cu­nes impor­tants en països afri­cans i asiàtics. És un fet que amb la filo­so­fia actual de la vida i els alliçona­ments de deter­mi­na­des reli­gi­ons serà difícil acon­se­guir un món en pau i amb total lli­ber­tat per assen­tar-se, tre­ba­llar, desen­vo­lu­par-se, con­viure, tre­ba­llar i morir quant toca. Si els drets humans, que són la doc­trina més sen­zi­lla i pro­pera a la huma­ni­tat que mai s'ha divul­gat entre la major part d'aquesta, fos­sin lle­gits, medi­tats i ente­sos, asso­lits i prac­ti­cats –reli­gi­ons a part, de les quals no se n'ha de rene­gar–, és molt pos­si­ble que en lloc de la des­na­tu­ra­lit­zació exis­tent –por­tada als extrems– que alguna religió pro­pugna, aug­men­ta­ria la tan par­lada i tan poc entesa com­prensió entre les per­so­nes, gover­nats i gover­nants de totes menes. L'aven­tura de la vida per­dria bona part del seu risc, ja no del natu­ral amb el que hom con­viu, sinó amb el pro­vo­cat per cer­vells ali­men­tats de fan­ta­sies impos­si­bles d'asso­lir, fruit d'ini­ci­a­ti­ves d'il·lumi­nats amb els pla­ers d'una com­par­tida i eterna feli­ci­tat. És un fet que totes les reli­gi­ons difo­nen les seves bon­dats i, excep­ci­o­nal­ment la que ens ocupa, una excelsa flo­tació etèria com­par­tida amb les deïtats, en l'altra vida. Per no caure en irre­verències no usaré els mots exac­tes per defi­nir la vida para­disíaca, dotada de pla­ers ini­ma­gi­na­bles per als afor­tu­nats que es lle­ven la vida en un acte heroic —cre­uen ells, en immo­lar-se assas­si­nant inno­cents l'únic greuge dels quals és haver nas­cut lliu­res en un país demòcrata i la lli­ber­tat de pen­sa­ment dels quals no els fa cre­di­tors d'una traïdoria sem­blant–. Els prop­pas­sats dies el món, des­gra­ci­a­da­ment no tot, impo­tent per evi­tar-ho, ha con­tem­plat els sag­nants atemp­tats que han lle­vat la vida prin­ci­pal­ment de gent jove, amb un delicte sols impu­tat per ments malal­tis­ses, pro­mo­tors o segui­dors de les doc­tri­nes cri­mi­nals exe­cu­ta­des: “O creus en la ver­da­dera i única filo­so­fia reli­gi­osa de l'existència, o no ets digne de viure amb la resta de fidels.”

A la pro­cessó de diven­dres pas­sat, a Girona, entre els espec­ta­dors, del que més es va par­lar va ser dels atemp­tats. “Us ima­gi­neu” –deia una– “que en algun indret del recor­re­gut d'aquesta mul­ti­tu­dinària mani­fes­tació reli­gi­osa giro­nina...” “Calla, calla!”, feren els espec­ta­dors pro­pers que, com tants, comen­ta­ven els atemp­tats. El món civi­lit­zat resta com­mo­gut i espan­tat en veure de què és capaç la natu­ra­lesa humana quan cir­cula per camins tor­tu­o­sos i errats. La con­vivència ha estat sotra­gada!