Onze quilòmetres

Aquesta és la distància que ens sepa­rava de més joves en Car­les Puig­de­mont, actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, i aquest peri­o­dista que escriu, que per un temps va ser direc­tor seu. Par­lem de la fron­tera entre les comar­ques de la Gar­rotxa i la Selva. Jo vivia al final d'una comarca pagesa cent per cent, de pai­satge gai­rebé feréstec, amb molt bosc i terra sense rega­diu. La Selva també era pagesa, però no tant. Hi havia una part d'indústria impor­tant. Aquests quilòmetres que ens sepa­ra­ven, els tenia ben apa­mats, ja que el cobra­dor de lle­tres, en Soler­gas­tor, venia un dia a la set­mana a cobrar i, casu­al­ment, el meu pare mai tenia els diners a punt. Érem deu fills a taula i tot se n'anava per men­jar. El meu pare era sas­tre i tenia una botiga en què hi havia de tot... menys diners. Lla­vors es produïa sem­pre la mateixa con­versa: “Fins quin dia tinc temps per pagar?” Els fills que l'escoltàvem ja sabíem què volia dir. El dar­rer dia vàlid ens tocava aga­far els tra­paus i anar i tor­nar de Sant Feliu de Palle­rols a Amer a pagar abans que el cobra­dor no retornés les lle­tres. Però, que no hi havia el tren d'Olot?, em direu. I tant, que hi era; el que no hi havia eren els calés per pagar el viatge. Tres hores per anar i tres hores per tor­nar com aquell que res. Sort que cami­nar per a nosal­tres en aquell temps no era res. El meu rècord de pujar i bai­xar de Sant Feliu al san­tu­ari de la Salut –uns mil metres d'alçària– era de 25 minuts de pujada i un quart just de bai­xada. Estic segur que en Car­les no el va fer mai, aquest tra­jecte. Ell és d'una altra gene­ració, a la qual no els sobra­ven els calés però ana­ven una mica millor.

A Amer hi tor­na­ria al cap dels anys, quan ja érem amics amb en Car­les, pre­ci­sa­ment per anar a pro­veir de tor­rons per Nadal. Durant uns anys va ser una excursió obli­gada quan s'acos­ta­ven les fes­tes nada­len­ques. Ho sabien els nanos i també la meva sogra. La pas­tis­se­ria Puig­de­mont ja era com a casa nos­tra. Per cert, un record per als tor­ro­nai­res d'Amer, que els tro­ba­ves a tots els aplecs amb la seva balança i les car­tes.

La veri­tat és que no m'hau­ria jugat ni una pes­seta d'aquell temps que en Car­les seria pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, però sí que sabia que arri­ba­ria lluny. Jo sem­pre li deia que era un ani­mal polític. I això ja des de ben jove. Ell era peri­o­dista, ben cert, però també se sen­tia cri­dat a tirar enda­vant el país des de la política. I ningú no podrà negar que ha estat d'aquells que de petit van ini­ciar un camí i no l'han dei­xat mai de banda. Jo no m'hau­ria pen­sat mai que arribés on ha arri­bat tan jove. Però de ben segur que no hau­ria pogut dir que no. És dels que pre­di­quen amb l'exem­ple. Si hagués pogut deci­dir, ell pro­ba­ble­ment ho hau­ria fet dife­rent. Però per a en Car­les el país mana. I el país l'ha por­tat on és. I ho fa bé. I ho farà més bé. Temps al temps.