Més que amics

Els Amics del Cas­tell de Sant Fer­ran de Figue­res és una asso­ci­ació que dia a dia demos­tra, amb fets, que hi ha molt més que amis­tat en relació amb el cas­tell. Cele­bren, i des de ja fa uns quants anys, actes de tota mena o quasi: con­ferències, col·loquis, expo­si­ci­ons, tau­les rodo­nes i dema­nin. El seu pre­si­dent, l'amic Anto­nio Her­rera, em deia fa pocs dies que el pre­o­cupa la con­tinuïtat, perquè costa tro­bar gent per for­mar junta, de cares a un futur imme­diat. L'Anto­nio pre­si­deix l'asso­ci­ació des de fa quasi catorze anys, i vol­dria un relleu a la pre­sidència, que de moment se li fa difícil de tro­bar.

A més dels actes esmen­tats, els Amics del Cas­tell de Sant Fer­ran van publi­cant, a poc a poc, una sèrie de lli­bres sobre la història de la for­ta­lesa, unes publi­ca­ci­ons que peri­llen de pas­sar des­a­per­ce­bu­des o quasi, en tot cas de no ser prou valo­ra­des tant pels temes que toquen en relació amb el cas­tell, com per l'esforç que en suposa l'edició i publi­cació. De moment, i en menys de dos anys, ja n'han publi­cat dos, i el ter­cer està en procés avançat. El pri­mer és obra del figue­renc Alfons Martínez Puig, una inves­ti­gació sobre el tre­sor artístic dipo­si­tat al cas­tell de Sant Fer­ran al final de la guerra dita civil, el tras­llat a Suïssa i el seu retorn. Va ser pre­sen­tat el febrer de 2014. El segon es pre­sentà l'octu­bre de 2015, un estudi sobre Joan Clarós (1749-1827), per­so­natge amb actu­ació des­ta­cada al cas­tell, sobre­tot en temps de la guerra del Francès. L'escrigué un fami­liar des­cen­dent seu, Domingo Neuenschwan­der de Clarós

I el ter­cer, en pre­pa­ració avançada, l'escriu el tinent gene­ral Car­los Díaz Cap­many, sobre gover­na­dors del cas­tell al segle divuit. És un lli­bre que he lle­git amb gran atenció abans de ser publi­cat, i m'ha mera­ve­llat com l'autor entronca la història del cas­tell amb els grans esde­ve­ni­ments, com per exem­ple la Revo­lució Fran­cesa o les guer­res car­li­nes. Díaz Cap­many no està de brocs ni flo­ri­tu­res, escriu amb un rigor nota­bilíssim, s'ha docu­men­tat molt bé i no enga­lana res: només els purs fets, ben datats i con­cretíssims. Res a veure amb allò que deia Josep Pla quan blas­mava els “senyors de la soci­o­lo­gia recre­a­tiva” per als qui qual­se­vol temps pas­sat fou millor, sobre­tot l'edat mit­jana, que és l'època que els escalfa l'ente­ni­ment, fins al punt que si pogues­sin por­ta­rien cotes de malla i calçotets de ferro.