Britànics

Con­tra tota lògica periodística escric aquest arti­cle abans de dijous, és a dir, abans del Bre­xit. Avui, però, el lec­tor ja sap com ha aca­bat la jugada de Came­ron per esta­blir hege­mo­nies al seu propi par­tit i poder ges­ti­o­nar l'eterna reticència anglesa amb les coses del con­ti­nent. Han que­dat com una illa? O podem dir, veient els resul­tats, que cal con­si­de­rar-los més aviat una península d'Europa? Vostès ja saben la res­posta. Si faig aquest exer­cici és només per poder afir­mar que, per a molts i més enllà dels referèndums, la idea d'Europa avui la for­men ele­ments d'arrel pro­fun­da­ment britànica. Si vull ser euro­peu és, també, per poder-hi incor­po­rar essències de la cul­tura anglo­sa­xona. Una està rela­ci­o­nada amb el nom mateix d'aquesta secció: “Keep calm”. Una referència a la flegma, a la capa­ci­tat de fer com si res quan les situ­a­ci­ons són més extre­mes, a no fer el nume­ret i con­ti­nuar la feina. El deure de no per­dre la calma ha por­tat més d'un britànic a morir ofe­gat per no haver de fer escàndol i començar a cri­dar “Help!”. Abans morir que pas­sar aquesta ver­go­nya. Bro­mes a banda, la cul­tura anglesa ha pro­jec­tat tres valors per a mi indes­tri­a­bles del pro­jecte euro­peu: tolerància, joc net (fair play) i sen­tit comú. Pro­pa­gar aquests valors em sem­bla tant o més revo­lu­ci­o­nari que mol­tes de les pro­cla­mes elec­to­rals que hem sen­tit aquests dies. La gràcia afe­gida d'aquest pro­grama cívic i polític és que va ama­nit amb una salsa indis­pen­sa­ble: el seu pecu­liar sen­tit de l'humor. Als anun­cis per bus­car pare­lla, pre­su­mir de sen­tit de l'humor sem­pre surt abans que no pas tenir casa i cotxe o de ser ten­dre i sen­si­ble. L'humor és el car­net d'iden­ti­tat dels britànics, una qua­li­tat innata que no dis­tin­geix entre clas­ses soci­als. Ho vaig enten­dre un dia asso­le­llat d'agost, fa molts anys, quan vaig dir al car­nis­ser que feia molt bon dia. “Sí senyor, ja ho veu, aquest any l'estiu ha cai­gut en un dimarts”, i amb el mateix posat imper­tor­ba­ble va pros­se­guir: “Què hi posa­rem, doncs?”