Flama amiga

La mati­nada ante­rior a la nit de Sant Joan es renova la Flama del Canigó en el cim de la mun­ta­nya piri­nenca que un gran poema èpic de Jacint Ver­da­guer va con­ver­tir en símbol de la geo­gra­fia espi­ri­tual de la cata­la­ni­tat. És una flama que cen­te­nars de volun­ta­ris por­ten cap a con­tra­des d'arreu dels ter­ri­to­ris de llen­gua i cul­tura cata­la­nes. És una tra­dició del foc amic, abran­dada ara fa cin­quanta anys pels nous vents del cata­la­nisme espe­rançat dels anys sei­xanta del segle XX. Les fla­mes de la revet­lla de Sant Joan enlla­cen els països cata­lans amb altres cul­tu­res euro­pees. Sobre­tot amb les d'un nord cèltic i escan­di­nau que inclou Galícia, Noru­ega, Dina­marca, Suècia i Finlàndia. Fa tres anys, en un viatge pels fiords noru­ecs vaig cop­sar l'abast dels vin­cles emo­tius que l'ima­gi­nari de la nit més curta de l'any esta­bleix entre pobles dis­tants en l'espai. De la coberta estant del vai­xell, amb el sol endol­cit de mit­ja­nit i una ful­gent lluna plena alhora, intuíem la joia dels veïnats cos­ta­ners aple­gats a l'entorn de les fogue­res. Diuen que escol­ten lle­gen­des, con­tes i nar­ra­ci­ons sobre el Jon­sok, el nai­xe­ment de sant Joan Bap­tista. Allí, com aquí, es con­ju­mi­nen en la revet­lla del 23 de juny sen­ti­ments per­so­nals de tota mena: cris­ti­ans i pagans, patriòtics i ances­trals. Cadascú a la seva manera íntima o pública, civi­lit­zada i lliure. És la gran­desa dels pobles que volen ser amics i que un cop a l'any com­par­tim el mis­teri de la flama que manté la nos­tra vigo­ria humana, col·lec­tiva i solidària.