Superaliments

La nos­tra soci­e­tat més o menys rica i tipa sem­bla que no en té prou de men­jar variat i sa amb pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat o cone­guts, sinó que busca nove­tats més salu­da­bles, però no sem­pre amb fona­ment. Ara són moda els ano­me­nats supera­li­ments (o super­fo­ods, que sem­bla més “inter­na­ci­o­nal” i “científic”): algues, kale, cúrcuma, kom­bucha, chía, goji, magrana, cacau, fruits ver­mells, qui­noa, maca... Es tracta de pro­duc­tes cor­rec­tes, alguns pro­pers i altres exòtics, molts amb pro­pi­e­tats interes­sants, però que no sem­pre tenen totes les vir­tuts que se'ls atri­bu­ei­xen, o aques­tes s'exa­ge­ren. El que no és cert és que siguin neces­sa­ris per a una ali­men­tació salu­da­ble, que és asso­li­ble a base d'ali­ments cor­rents, a con­dició que els inge­rim en les pro­por­ci­ons adi­ents.

La pro­moció dels supera­li­ments segueix molts dels tòpics que avui són moda entre les per­so­nes “il·lus­tra­des” que volen asso­lir la per­fecció dietètica. Per des­comp­tat han de ser orgànics o ecològics. Aquests ali­ments estan molt bé, però, en gene­ral, no són més nutri­tius que els con­ven­ci­o­nals, i si bé tenen menys risc de con­ta­mi­nació química, el tenen més alt de con­ta­mi­nació biològica. També se'ns diu que no han de ser pro­ces­sats. Com els ali­ments veri­ta­ble­ment fres­cos no hi ha res, però no sem­pre és pos­si­ble dis­po­sar-ne, i la indústria ens en pro­por­ci­ona en bones con­di­ci­ons des del punt de vista nutri­tiu. Qua­li­fi­car els ali­ments pro­ces­sats com “ali­ments anti­nu­tri­ents” és demagògic i científica­ment fals. Els defen­sors dels super­fo­ods també rebut­gen els pro­duc­tes d'ori­gen ani­mal. És una opció ben lícita, però les die­tes vega­nes o vege­ta­ri­a­nes estric­tes tenen el risc de carències (sobre­tot en vita­mina B12), que s'han de com­pen­sar amb suple­ments. Evi­ten el glu­ten, obli­dant que la into­lerància al glu­ten és una pato­lo­gia mino­ritària, i que una per­sona sana que fa una dieta pròpia de celíacs corre el risc d'ali­men­tar-se dese­qui­li­bra­da­ment, i pres­cin­dei­xen de la llet, cosa gens rao­na­ble si no s'és into­le­rant a la lac­tosa. A més, no té fona­ment que atri­bu­ei­xin a molts d'aquests ali­ments el caràcter detox (o des­in­to­xi­cant), con­cepte científica­ment més que dubtós.

Res de nou. Que convé que la base de l'ali­men­tació sigui pre­do­mi­nant­ment vege­tal ja és sabut, com també que és bo con­su­mir ali­ments amb alta den­si­tat de nutri­ents, és a dir, amb poques calo­ries i mol­tes vita­mi­nes i mine­rals, proteïnes sufi­ci­ents, no gai­res grei­xos i pocs sucres. I per això no sem­pre cal anar gaire lluny, com reco­nei­xen els defen­sors dels supera­li­ments. Un bon bròquil pot apor­tar els matei­xos bene­fi­cis que el kale, una mena de col que es pro­mou com a supera­li­ment. De fet, el con­cepte de supera­li­ments és la con­ti­nu­ació, sofis­ti­cació i bana­lit­zació del d'ali­ments fun­ci­o­nals, que a més d'apor­tar nutri­ents tenen algun efecte salu­da­ble que va més enllà de la nutrició estricta. Com ha dit Daniel de Luis, cap del Ser­vei d'Endo­cri­no­lo­gia i Nutrició de l'hos­pi­tal Clínic Uni­ver­si­tari de Valla­do­lid, afar­tar-se de supera­li­ments ser­veix de ben poc si no fem una dieta equi­li­brada i vari­ada.