Tertuliaires

El des­con­cert polític a Cata­lu­nya i a Espa­nya ha ado­bat el ter­reny de la tele­visió perquè hi crei­xin ter­tu­li­ai­res. Ep! Ter­tu­li­aire no és pas un neo­lo­gisme aca­bat d'inven­tar. La paraula ter­tu­li­aire figura en el mate­rial lexi­cogràfic de Marià Aguiló, datat l'any 1844, que forma part de l'aplec de docu­ments d'aquell lingüista, edi­tats per l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans, entre 1914 i 1934, a cura de Pom­peu Fabra i Manuel de Mon­to­liu. Qua­li­fi­car de ter­tu­li­aire qui xerra a càmera oberta, en els estu­dis de les tele­vi­si­ons, sense que s'enten­gui què diu, és més esca­ient que ano­me­nar-lo ter­tulià, mot molt més noble. Els ter­tu­li­ans genuïns eren eru­dits que enri­quien els diàlegs en els salons cul­tes, des del segle XVII, o que il·lus­tra­ven els debats en les penyes d'intel·lec­tu­als des de finals del segle XVIII i fins a la dar­re­ria del XX. A Cata­lu­nya en tenim notícia des d'abans del XIX gràcies al baró de Maldà; i a Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, o ara mateix, a Josep Maria Cadena, pel que fa al segle XX. Les tertúlies esce­ni­fi­ca­des a la tele­visió res no tenen a veure amb les con­ver­ses lle­gendàries a l'Ate­neu Bar­ce­lonès ni les més recents a La Punya­lada, ja des­a­pa­re­guda. Les que s'eme­ten ara són un suc­ce­dani des­na­tu­ra­lit­zat, una degra­dació de la tertúlia hono­ra­ble. Diuen que amb les reta­lla­des de pres­su­post han de con­vi­dar per­so­nat­ges de l'última fila. És una pena. La tertúlia és un gènere prou seriós per dei­xar-lo en mans de ter­tu­li­ai­res d'ofici i dels seus apre­nents mal­des­tres.