L'honestedat de Barroso

L'arxipèlag de les Açores va donar nom a un trio que, en rea­li­tat, no era un trio, sinó un quar­tet. A més de George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar, allà hi havia un quart home, el que llo­gava l'esce­nari de la foto­gra­fia en què el vent de l'Atlàntic d'un 15 de març del 2003 va agi­tar els cabells del poder fins a con­ver­tir-los en poc fotogènics.

El llo­ga­ter de les Açores era José Manuel Durão Bar­roso, que ales­ho­res era pri­mer minis­tre de Por­tu­gal i que, a falta de poder mili­tar, va ofe­rir el que tenia: un idíl·lic paratge lusità, com a attrezzo fun­da­ci­o­nal per a la invasió de l'Iraq. L'espai periodístic va ser injust amb ell i la majo­ria de les ins­tantànies d'un dia tan solemne van ser reta­lla­des just per on apa­rei­xia l'amfi­trió, però el polític por­tuguès no va defa­llir i el 2004 es va gua­nyar el dret a ser escol­tat una dècada com a pre­si­dent de la Comissió Euro­pea i alfil de l'aus­te­ri­tat.

A Bar­roso l'informe Chil­cot sobre les fal·làcies de l'Iraq no l'ha impres­si­o­nat perquè ell ja va fer la seva par­ti­cu­lar autocrítica el novem­bre del 2007 a Dia­rio de Noti­cias –“Deien que hi havia armes de des­trucció mas­siva. Això no es cor­res­po­nia amb la veri­tat”– i per això ha pogut cele­brar una entre­vista de tre­ball satis­factòria que l'ha conduït a ser el nou chair­man del banc d'inversió Gold­man Sachs Inter­na­ci­o­nal. El banc no ha des­ve­lat l'exa­men d'accés ni tam­poc si el va sot­me­tre al test de Rorsc­hach, així que els con­tri­bu­ents euro­peus que abans li paga­ven un sou de 350.000 euros no han pogut saber si, quan li ense­nyen taques de tinta, Bar­roso encara hi veu l'opor­tu­ni­tat de trun­car vides de civils ira­quians o bé la neces­si­tat d'aba­ra­tir sala­ris euro­peus. L'únic segur és que a Gold­man Sachs cobrarà 5 mili­ons i que el salari no el farà renun­ciar a la pensió de 18.000 euros al mes de diner públic com a expre­si­dent de la Comissió Euro­pea, perquè Brus­sel·les només li exi­geix ser “honest” i “dis­cret” en el nou càrrec. I Bar­roso és tan dis­cret que ningú no sap què veu davant una taca de tinta.