Com una illa

I si esti­mar fos, tan sols, arri­bar a ser l'illa d'algú? El sal­va­vi­des tur­gent i aco­lo­rit que apa­reix del no-res en el revolt d'una onada del recon­sa­grat mar de llàgri­mes que ens ha tocat de viure? Quan pen­sem en una illa subrat­llem con­cep­tes com des­cans, aven­tura, soli­tud i objec­tius. Vull ser la teva illa, el ter­ri­tori dolç i ama­ble on ater­res quan et cal una pausa. Vull ser el destí del teu vol. L'adreça del teu desig d'expansió. M'agra­da­ria ser el peix llam­pant que veus amb les ulle­res de sub­ma­ri­nista i la roca ama­ble que s'adapta a la teva mà nerviüda quan esca­les com una bes­ti­ola sense pes. Ser la roda de la teva moto en el camí pol­segós que recorre l'illa. L'impuls del teu cer­vell a l'hora de conèixer gent. La diva Jurado can­tava allò tan cursi de “como una ola, tu amor llegó a mi vida”, quan en rea­li­tat volia dir “com una illa”. Pobreta. Tor­nem a l'illa que vol­dria ser-te: plat­ges pre­ci­o­ses on tocar-te a còpia de parau­les com si fos l'última nit del món, l'última onada del món, l'última esquena del món. Deixa'm venir amb tu. Està esplèndida, la lluna, aquesta nit: les ombres crei­xen dins de casa i si tanco els ulls et veig les roques, les ona­des, les plat­ges i les olors que t'embe­llei­xen a l'altra banda de l'oceà. Ves­preja, i ara deus ser a dins d'una banyera plena fins al límit men­tre jo, tota jo, genolls, lla­vis, ulls i front endrapo clares d'ou i em deixo abraçar per aque­lla cançó que, pro­ba­ble­ment, avui sonarà quan ballis amb el sol a la pell i el meu record a la punta de la llen­gua.