Un altre RUI

L'agost va apri­mant-se i també les vacan­ces esco­lars. Cap­cots, com­pun­gits, alguns plo­rant i abraçant-se als fanals com a últim recurs, els pro­fes­sors tor­na­ran als cen­tres i al psi­co­drama dels petits grups: que si no puc més, que a tu quant et falta, que a sobre no ens jubi­la­rem... Els alum­nes prou que mira­ran de posar-hi remei amb mani­o­bres de dis­tracció. Per exem­ple, for­mu­lant-los qüesti­ons de res­posta evo­ca­tiva: com ha anat l'estiu, què has visi­tat, què has escol­tat, què has lle­git... El cas és que molts no hau­ran visi­tat, ni escol­tat ni lle­git res. Sim­ple­ment, s'hau­ran pas­sat l'agost pas­tant pen­sa­ments de con­dem­nat i mirant el calen­dari. Un drama, cre­guin-me, sé de què els parlo. És un estat d'ànim fosc i inqui­e­tant com els con­tes d'Allan Poe.

Tan­ma­teix, a algun cen­tre arri­barà un pro­fes­sor eixe­rit, encara no car­bo­nit­zat i que ha dedi­cat el temps lliure a la seva passió favo­rita. Té, mira, aquí en tenim un: Rui Gomes, un artista por­tuguès-català que com­bina la docència a l'ins­ti­tut de Palamós amb la pin­tura. Què dic, un artista: un artistàs. Una com­bi­nació de talent i tekhné depu­rada, d'ins­tint i dis­ci­plina. Quina sort, els seus alum­nes! Aquest setem­bre en Rui s'avançarà a la pre­gunta i els expli­carà fil per randa què ha fet durant l'agost: mun­tar una expo­sició basada en la vida i obra d'Allan Poe. Sí, sí, pre­ci­sa­ment Poe, l'inqui­e­tant. El pro­fes­sor –que té un his­to­rial ina­ca­ba­ble d'expo­si­ci­ons per tot Europa– els expli­carà que fins i tot en la lúgubre bio­gra­fia del con­tista ame­ricà es poden tro­bar espais aire­jats, oberts, capaços de reben­tar els límits de la tela. Això, si se'n sap, és clar. Si se sap prou art, i prou lite­ra­tura, i prou de tot el que acaba con­for­mant el sapere, la degus­tació de la vida. Segur que els alum­nes l'enten­dran. Perquè la pin­tura de Rui Gomes és la del nen que no es vol fer gran i acaba fent-se immens. Com diu ell mateix, “hi mani­festo experiències i inqui­e­tuds, mos­trant el cos­tat posi­tiu, amb una capa­ci­tat de saber riure o, almenys, som­riure, davant els absurds de la vida”. L'expo­sició va ser a l'Espai Tri­cots Mas­sa­guer, un lloc ja con­so­li­dat com a cen­tre d'irra­di­ació artística de la Bis­bal. Ah, que no te'n vas assa­ben­tar, lec­tor? Doncs això que t'has per­dut. S'ha d'estar més al cas de les coses impor­tants que pas­sen prop de Girona...