A l’altar dels indignats

L’incendi de la cate­dral de Notre-Dame va obli­gar Macron a ajor­nar l’anunci de les mesu­res des­ti­na­des a acon­ten­tar els armi­lles gro­gues, el movi­ment d’indig­nats sor­git a finals de l’any pas­sat, que, amb les seves mobi­lit­za­ci­ons arreu de l’Estat francès, ha posat el pre­si­dent entre les cor­des. Segons la fil­tració de la inter­venció anul·lada a última hora, Macron tenia pre­vist plan­te­jar una reducció de l’IRPF a les clas­ses mit­ja­nes i una reva­lo­ració de les pen­si­ons més bai­xes, però guar­dava també a la recam­bra una altra pro­posta que ha cau­sat certa sor­presa: supri­mir l’Escola Naci­o­nal d’Admi­nis­tració –més cone­guda per les seves sigles, ENA–, el viver on s’ha for­mat la classe diri­gent fran­cesa a par­tir de la Segona Guerra Mun­dial.

Cre­ada per De Gau­lle el 1945, per l’ENA han pas­sat la major part de pre­si­dents de la V República, inclo­ent-hi el mateix Macron, gra­duat el 2004, i la mei­tat dels pri­mers minis­tres. Tot i que va ser fun­dada amb la idea de superar el cor­po­ra­ti­visme tra­di­ci­o­nal amb què es reclu­ta­ven els alts ser­vi­dors de l’Estat, l’ENA no ha pogut era­di­car l’endogàmia i s’ha con­ver­tit en una ins­ti­tució iden­ti­fi­cada amb la pre­ser­vació dels interes­sos de les elits. Hi domina, a més, un pen­sa­ment uni­forme basat en el sot­me­ti­ment de l’Estat als dog­mes del neo­li­be­ra­lisme econòmic, segons reco­nei­xia l’exdi­rec­tora del cen­tre Marie-Françoise Bech­tel en una entre­vista al diari Libération. És amb la volun­tat de demo­cra­tit­zar la classe diri­gent, de for­mar-la “a imatge de la soci­e­tat” i de selec­ci­o­nar-la sobre “la base exclu­siva de la meri­tocràcia”, que Macron defen­sa­ria ara el tan­ca­ment de la seva antiga escola. “Podem tenir la sen­sació que Macron, el monarca repu­blicà, com­pra, d’alguna manera, una treva ser­vint a la població uns quants caps en safata, però en un país cons­truït per l’Estat, en què el 45% del PIB cor­res­pon a des­pesa pública, sem­pre es neces­si­ta­ran alts fun­ci­o­na­ris per fer anar la maquinària”, explica Jérôme Four­quet, autor de L’arc­hi­pel français, el lli­bre en què ana­litza les trans­for­ma­ci­ons soci­als i polítiques ope­ra­des a l’Estat francès les últi­mes dècades.

El fet és que ningú no dubta de la neces­si­tat de for­mar una classe diri­gent pro­fes­si­o­nal i com­pe­tent, reflex de la diver­si­tat social i con­nec­tada a la com­ple­xi­tat de la vida exte­rior. La qüestió és saber si sacri­fi­car el símbol per excel·lència de les elits a l’altar de la indig­nació popu­lar forma part d’un pla més ampli per resol­dre la crisi política que viu l’Estat francès. Un pas més en l’estratègia per repa­rar la frac­tura que, com en la resta de democràcies occi­den­tals, separa la soci­e­tat dels esta­ments de poder, per recu­pe­rar la con­fiança en el sis­tema i millo­rar el model de gover­nança. O si, pel con­trari, es tracta d’un gest a curt ter­mini, una con­cessió per apai­va­gar la còlera dels armi­lles i reforçar la imatge del pre­si­dent, i que acabi des­di­bui­xant-se en la fuma­rada del popu­lisme.