Desordre global en consolidació  

El maig de 1916 la Gran Bretanya i França signaren l’acord secret de Sykes-Picot. Hi van pactar el repartiment de la regió del Pròxim Orient, llavors part de l’Imperi otomà, en respectives esferes d’influència un cop finalitzés la Primera Guerra Mundial. Entre d’altres, el document fixà els límits territorials de la Síria moderna (integrant inicialment l’actual Líban), la qual quedà sota control francès, fins que assolí la seva independència l’any 1946.

Poc més d’un segle més tard, el 7 de desembre del 2024, en una reunió a Doha els ministres d’Afers Exteriors de Jordània, Egipte, Qatar, l’Aràbia Saudita, l’Iraq, l’Iran, Turquia i Rússia acordaren les bases per a una transició endreçada a la Síria post Al-Assad, i evitar així un escenari de caos similar al de la Líbia post Al-Gaddafi. Cap potència europea occidental, ni tampoc els EUA, hi foren presents, ni jugaren cap paper rellevant en l’establiment del nou statu quo. D’ençà de l’inici de la guerra civil a Síria el 2011, una part dels límits fronterers heretats de Sykes-Picot han estat esborrats i les fronteres fàctiques de Síria, redibuixades per part d’una Turquia que recobra l’ambició expansionista neootomana, i més recentment d’Israel, qui aprofita la inestabilitat regional actual per avançar en els seus objectius de maximitzar la seva seguretat. Mentrestant, fins a la caiguda d’Al-Assad, bona part del país esdevenia part del conegut com a Eix de la Resistència liderat per l’Iran, amb un règim sirià apuntalat per Rússia.   

La regionalització del conflicte a Síria, en una de les zones de més importància estratègica del planeta, és indicativa d’una tendència que s’incrementarà aquest 2025 que ara arrenca. El món de l’any 2025 és també un món on els marcs postcolonials seran cada cop més superats, en què el nou model global es configura a través de la nova competició multipolar i on té un rol cabdal el retorn de pulsions expansionistes d’antics imperis. Els llegats geopolítics i ideològics del segle XX a poc a poc es van desfent, amb la puixança de poders revisionistes de l’ordre liberal i de la primacia occidental. Mentre París va perdent posicions a la Françafrique, Turquia reverteix part dels efectes del desmantellament territorial de l’Imperi otomà de fa un segle, i continua ampliant i enfortint els tentacles del seu poder regional. És el principal beneficiat del nou statu quo a Síria, amb un nou règim liderat per Abu Mohammad al-Julani que li serà afí. Una victòria que se suma a l’extensió de la seva influència durant els darrers anys a part del nord d’Àfrica, el Caucas sud i l’Àsia Central.

Mentrestant, Moscou intenta redimir els efectes territorials de l’esfondrament de l’URSS, qualificada fa 20 anys per Vladímir Putin com la “catàstrofe geopolítica més important del segle XX”, i compensar la pèrdua del que considera part dels seus territoris històrics al sud d’Ucraïna l’any 1991, amb la continuació de la seva agressió bèl·lica i l’annexió de prop d’una cinquena part del territori ucraïnès. El cost del fracàs inicial de l’“operació militar especial” iniciada el febrer del 2022, que havia de durar pocs dies, és, però, molt elevat en termes militars, econòmics i demogràfics. La seva capacitat de projectar poder cap a l’exterior s’ha vist seriosament afectada. Una debilitat que, juntament amb l’afebliment de la capacitat militar de l’Iran i de Hezbol·là durant l’any 2024 a mans de les forces de defensa israelianes, ha estat un dels factors que expliquen l’esfondrament del règim d’Al-Assad i l’èxit de l’ofensiva de les milícies de Hayat Tahrir al-Sham i de l’Exèrcit Lliure de Síria. Un cas paradigmàtic de la creixent interdependència entre els conflictes i les dinàmiques de poder a la placa eurasiàtica.

El 2025 les incerteses i la inestabilitat continuaran definint l’entorn geopolític internacional.  El retorn de Trump a la Casa Blanca a partir del 20 de gener serà un dels factors que més impacte tindran en el tauler global. En aquest sentit, caldrà veure de quines formes es concretarà la seva aposta per desfer-se de la visió liberal del món que ha caracteritzat la política exterior nord-americana des de la Segona Guerra Mundial, actuant a partir d’ara com un pol de poder que defensa el seu interès nacional deslligat de motivacions ideològiques. El reforç del proteccionisme comercial, amb un increment dels aranzels als productes de la Xina i dels països de la UE, unes relacions bilaterals més transaccionals i la revisió de les aliances amb els socis de l’OTAN, herència de l’excepcionalisme nord-americà de post guerra freda, seran amb tota probabilitat alguns dels aspectes més rellevants. A cavall del Make America great again, la visió de Trump d’un món dominat per líders forts que determinin el destí de la humanitat, no és lluny de la que tenen Putin, Erdogan o Xi Jinping.

La competició dels EUA amb la principal potència que ressorgeix, la Xina, seguirà generant efectes geopolítics que es faran sentir arreu. La creixent fricció entre els dos grans poders globals, juntament amb la consolidació de les tendències multipolars, és el factor que de forma més intensa continuarà definint la naturalesa del nou ordre en configuració. Si bé no es tracta d’una nova guerra freda, la relació té els elements d’una pau cada cop més calenta. L’objectiu del Partit Comunista de la Xina de dominar els mars de la Xina Meridional i Oriental continuarà provocant un increment de les tensions militars a la zona, amb grans assajos militars i provocacions contra vaixells de països aliats dels Estats Units a la zona com ara les Filipines i Corea del Sud, així com d’altres com ara el Vietnam, seguint la tendència del 2024. El principal punt de tensió continuarà sent Taiwan, on l’any passat les forces aèries i navals de la Xina van continuar incrementant les incursions i maniobres al seu espai aeri i marítim, com a part d’una estratègia d’escalada controlada.

La cursa entre xinesos i nord-americans en els àmbits industrials, tecnològic, de les cadenes de valor i la intel·ligència artificial pot entrar en una fase cada cop més conflictiva aquest 2025 amb Trump al capdavant dels EUA. Les polítiques que decideixi tirar endavant amb relació a la Xina són vitals per a les economies i la seguretat nacional de molts països. Els països europeus poden ser uns dels més perjudicats, especialment en matèria aranzelària, posant cada cop més en relleu la necessitat de superar les dependències comercials envers les dues grans potències. Mentrestant, seguirà augmentant la disparitat en termes de productivitat i de renda per càpita entre els EUA i unes economies europees en estancament econòmic, amb els seus dos motors alemany i francès mostrant símptomes d’esgotament. Les crisis polítiques que travessen tant Alemanya com França viuran aquest 2025 nous episodis, amb les eleccions anticipades al Bundestag al febrer i unes probables eleccions parlamentàries a França a partir del juliol, reflex d’una inestabilitat creixent i d’una crisi del sistema de governança, alimentat per l’avenç de les forces d’extrema dreta.

Mentre augmenta l’esquerda econòmica i la divergència política entre els EUA i la UE, la idea d’un “Occident” present a banda i banda de l’Atlàntic pot quedar cada cop més buida de significat. La pressió de Trump als països europeus perquè esdevinguin responsables de la seva seguretat serà cada cop més real i exigirà decisions polítiques impopulars. La necessitat d’incrementar la despesa militar coincideix amb un període de dificultats econòmiques, amb unes poblacions cada cop més alienades dels seus sistemes polítics. Això es produirà en un context en què les tàctiques de guerra híbrida russes continuaran augmentant, amb atacs contra cables subaquàtics al mar Bàltic, ingerències electorals i ciberatacs contra institucions i empreses. Les iniciatives de la nova administració nord-americana per a un alto el foc i una congelació del conflicte a Ucraïna poden ser en va si no venen acompanyades d’una pressió sòlida envers Moscou, que disposa d’una correlació de forces favorable a curt termini que li pot permetre seguir conquerint territori.

La crisi que viu Europa continuarà alimentant les tendències populistes el 2025 que ara comença. La pèrdua de la confiança en la democràcia, per la degradació de la base material sobre la qual se sustenta, seguirà erosionant la centralitat dels postulats liberals. El declivi històric que viu el continent, amb la crisi demogràfica i la pèrdua progressiva de la supremacia tecnològica que va representar la base del seu poder global durant mig mil·lenni, suposa un canvi d’època de digestió difícil i complexa. Tot plegat pot dur al fet que les crides al proteccionisme, a limitar la migració i a reconsiderar les polítiques de transició energètica guanyin força. A poc a poc s’anirà albirant quin pot ser el rol d’una Europa en decadència en el disseny d’un nou ordre global més fragmentat i caòtic, definit per la competició multipolar entre imperialismes nous i antics. Tot això en un any en què, de ben segur, la velocitat dels temps històrics continuarà accelerant.