Carrerons massa coneguts i amb poques sortides

Bel·licisme, inconsistència i seguidisme. Són tres dels termes que defineixen per quins carrerons transitarem en el 2025. De fet, ja els coneixem des del 2022. Un nou any de la marmota ens espera. Això sí, amb un matís que fins ara només havia estat complementari, però que apunta a ser actor principal: la rauxa. Perquè des que el bo d’en Joe Biden va obrir la capsa de pandora el desembre passat, tot és possible. Acabarà el seu mandat d’aquí a pocs dies sent el president de la primera potència mundial que ha indultat el seu propi fill. Legalment viable. Però reprovable en molts altres aspectes. A Donald, Vladímir o Benjamin, veient aquest exemple, no els caldrà gaire per pensar que la barra lliure està servida. I més tenint present que el llegat que reben no és precisament immaculat.

El bel·licisme en el qual estem instal·lats des del febrer del 2022 no es farà enrere el 2025. I això que les guerres d’Ucraïna i Gaza tenen tots els números per acabar aquest any. Ara bé, malgrat que finalitzin, no ens podrem desfer de l’ambient de tensió mundial, desconfiances entre estats i incapacitat manifesta dels organismes mundials i dels líders per evitar els conflictes armats. No queda clar si com a resultat de les seves aptituds particulars o d’algunes ineptituds. O potser dels interessos empresarials que hi ha al darrere d’aquests conflictes bèl·lics. Però allò que és evident és que des del 2022 hem obert les portes a tirar pel dret. I no només per part d’uns. Per part de molts. Tant aquells que inicien l’acció bèl·lica, com aquells que la fomenten des del darrere i van bufant un cop el foc s’ha encès.

Les guerres d’Ucraïna i Gaza apunten, simplement per esgotament, a acabar en el 2025. Kíiv difícilment podrà aguantar un any més sencer. Massa mancances d’efectius d’infanteria i massa pressió sobre les seves infraestructures energètiques. I allò pitjor: Kíiv tremola pel que pugui fer la nova administració Trump. Lògic. La resistència contra l’exèrcit rus depèn de les injeccions militars de Washington, i més encara la seva economia. No li queda altra cosa que confiar que Donald i els seus assessors vegin en Ucraïna allò que han dit que no hi veien durant la campanya electoral. I que la poderosa maquinària empresarial dels Estats Units segueixi veient en Ucraïna el negoci que hi ha tingut fins ara. La clau per a Kíiv seria poder negociar la no amputació territorial. Però és difícil. Molt difícil. Al Donbass bufen aires de derrota. Putin no caurà. I la infanteria russa sempre serà superior a la ucraïnesa en termes numèrics –nord-coreans al marge–. Això sense oblidar que les reminiscències imperials de la Rússia dels tsars pesen massa per a Putin.

L’altre escenari bèl·lic, la guerra de Gaza, acabarà primer. Al cap i a la fi, ben poc més li queda a l’exèrcit d’Israel per acabar d’arrasar aquesta regió palestina. Un mèrit majúscul, haver aconseguit destruir pràcticament totes les infraestructures civils que permeten un mínim de vida –digna fins i tot–, mentre la gran majoria de l’opinió pública mundial mira cap a no se sap ben bé on. Un territori sense capacitat per poder-hi establir vida després de la destrucció sistèmica que se li aplica. Davant d’això, i una vegada s’hagi solucionat què fer amb els habitants que no morin de guerra, fam, fred o malalties, el Gran Israel apunta a ser el gran canvi de fronteres del 2025. Caldrà veure si explícitament o implícitament. Però està cantat. Ni els suposats germans dels estats àrabs, ni la siamesa autoritat palestina a Cisjordània, han pogut ni volgut fer-hi res per aturar-ho. També és cert que el binomi Tel-Aviv-Washington és massa poderós. I, de fet, allò que s’ha vist a Gaza, més tard o més aviat podria passar –si no ha començat ja a passar en baixa intensitat– a Cisjordània. Al cap i a la fi, l’aposta dels actuals dirigents d’Israel pel projecte sionista és més que ferma.

I mentrestant, tenim escenaris secundaris d’inestabilitat com a Síria, Veneçuela o la sorprenent i inesperada Corea del Sud, dels quals el realment incert és el primer. Hi ha una nova guerra al davant nostre: la comercial dels Estats Units envers la Xina. Washington sap que Pequín té posada la sisena marxa, mentre ells estan en cinquena i reduint. La pàtria del capitalisme no es pot permetre agenollar-se davant el capitalisme d’estat del Partit Comunista Xinès. No és només una qüestió política. És pura i simplement de lideratge econòmic mundial. La sort per als EUA la poden tenir amb les ànsies de Pequín per captar l’illa de Taiwan que se’ls va escapar el 1949. Un pas en fals de Xi, i Washington tindrà l’excusa ideal per embolcallar amb arguments polítics una lògica econòmica. I si no és així, guerra comercial directament i ja està.

Segon carreró, la inconsistència. Estem en un món líquid quant a formació dels dirigents polítics mundials i la consistència de les seves propostes. Entre neofeixisme i extrema dreta desbocada, sense un projecte de fons estructural però que resulta molt cridaner, extrema esquerra desorientada i potser ja inexistent, i una socialdemocràcia més liberalitzada que mai, queda un liberalisme conservador que, com hem vist a França, quan li interessa se li sumen tics autoritaris com el de Macron arraconant el Nou Front Popular. Òbviament també ens queden els models autoritaris i dictatorials, dels quals la llista en més d’una ocasió està fomentada pels qui públicament els denuncien. Davant de tanta inconsistència, l’única consistència es troba en la política econòmica: neoliberalisme en estat encara més pur és el que ens espera amb els braços oberts aquest 2025. Però amb l’Oncle Sam dirigint-lo.

I, ja per acabar, d’allò que no ens hem de preocupar és de la sortida que adoptarà la UE del carreró en el qual es troba. Seguidisme pur i ras. Li passa com a Kíiv: no li queda cap altra opció. Són els inconvenients i avantatges d’haver apostat des del 1991 per dir amén a tot allò que vingui de Washington. I, de fet, per una vegada que no ho ha fet, ha acabat provocant l’absurditat més gran dels darrers anys. L’acord comercial de la UE amb Amèrica Llatina representarà la ruïna o quasi ruïna econòmica, i quasi fi de model de vida, del sector primari de la UE. No podrà competir amb unes normatives molt més laxes en seguretat alimentària com les d’Amèrica Llatina. I una mà d’obra molt més explotada. Vet aquí que el bel·licisme mundial que tenim davant nostre pot començar a córrer dins de les fronteres de la UE. O potser pensem que els ramaders i agricultors francesos, per posar un exemple qualsevol, no es posaran en peu de guerra? I això que saben que el seu president no els indultarà mai. I el dels EUA, encara que volgués, no podria fer-ho.