Al rerefons de la Costa Brava
Santa Cristina és un municipi extens en terme però poc massificat, tot i que la població s’hi multiplica
Veïns dels municipis de la rodalia, però també segons residents i immigrats, hi han trobat recer
No defugen l’oferta turística, però la preocupació ara mateix és garantir serveis per a més demanda
Santa Cristina d’Aro és el resultat de l’evolució de petits veïnats disseminats, i dependents fins a mitjans del segle XIX de la batllia de la Vall d’Aro, denominació amb la qual encara els més grans es refereixen al conjunt discontinu entre Castell d’Aro i el terme cristinenc, al llarg del tram més baix del riu Ridaura. En aquest origen, des de l’agregació, el 1858, dels nuclis de Bell-lloc, Santa Cristina, Solius i Romanyà de la Selva, sorgeix un municipi on la història s’ha de buscar terra endins i massís de les Gavarres amunt, trufats d’un patrimoni que arrenca en l’era megalítica –amb el màxim exponent del dolmen de la Cova d’en Daina (entre el 2700 i el 2200 aC)– i el menhir de la Murtra, de segurament bastant abans. Però també el castell de Solius, del segle XIII, testimoni encara de les disputes territorials entre nobles, el Bisbat de Girona i els pagesos, davant el poderós monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols. Testimoni de moltes guerres, la darrera refortificació es va fer durant les guerres carlines, al segle XIX, però la tramuntana, al regne de l’Empordà, va imposar el seu poder absolut al 1969, quan va enrunar bona part de les parets que encara resistien. El castell de Solius encara llangueix dalt de la roca. I, de fet, l’anterior equip d’ERC al govern –ara a l’oposició– reivindica que va passar a ser de titularitat municipal a les acaballes de l’anterior mandat, i que s’hi podria anar actuant per refer-lo.
A la plana, però, la realitat actual obre aquest i molts altres fronts per a un ajuntament que continua sent petit, malgrat el creixement del cens. El nucli urbà, endegat i reendreçat pels successius governs en democràcia, no comporta excessives complicacions. Segurament més el magma d’urbanitzacions, la majoria de les quals sorgides durant la predemocràcia i que encara avui es treballa per acabar d’integrar i encaixar. Tenen l’eina pendent d’un nou pla d’ordenació urbanística municipal (POUM) que fa tres mandats que treballen –des del 2017–, per superar la crisi generada per l’anul·lació de l’anterior planejament del 2007 per part dels tribunals, al 2013.
Problemes també aliens
Pateixen maldecaps aliens, molts diumenges, quan la capacitat de l’autovia comença a justejar en les operacions retorn de la Costa Brava central i alguns conductors recorren a l’experiència vital –o a la suposada intel·ligència artificial del GPS– i acaben col·lapsant el nucli per dins. És el problema de ser porta d’entrada –i de sortida més conflictiva– a la Costa Brava, etiqueta compartida amb Llagostera, i que al municipi del Gironès gestionen ja amb autovia cap a Barcelona d’una banda i carretera amb format de variant cap a Girona, fora del nucli urbà.
Els problemes de trànsit, puntuals des que s’havia desdoblat tot l’eix de les autovies C-35, C-65 i C-31 –entre Maçanet i Palafrugell– s’han agreujat sobretot des que l’AP-7 va quedar alliberada de peatges en paral·lel al final de la pandèmia i la dèria creixent a l’escapada de l’urbs. I la negociació pendent amb el Servei Català de Trànsit, més enllà de si el radar de la C-65 als Tinars torna a multar o no, és trobar la solució perquè el trànsit de pas no intenti fer drecera pel nucli. Pels gironins, sempre restarà la variant històrica entre Calonge, Vall-repòs, Romanyà, Panedes i Llagostera, fent revolts entremig de les Gavarres, però amb menys impacte per als cristinencs.
Un creixement que no s’atura
El municipi ha crescut força en població durant les darreres dècades: dels 1.281 habitants del 1981, ha quadruplicat el cens 44 anys després, fins a depassar els 6.100 empadronats. Als anys vuitanta i noranta del segle passat, les xifres van començar a pujar amb l’exili des de les poblacions veïnes de Sant Feliu de Guíxols o Castell d’Aro i Platja d’Aro, seguint els cants de tranquil·litat i preus més assequibles, per exemple, per aixecar-hi una casa. En les dècades successives, entre l’any 2000 i el 2020, la tendència es va accentuar amb l’afegit de la nova immigració. I la progressió es manté després de la pandèmia, quan el teletreball i la jubilació de segons residents autòctons i forans fa que els números del padró continuïn anant a l’alça.
Nous reptes per als serveis
La tendència derivava cap a la ciutat –o poble– dormitori, que el govern local mira de revertir amb més activitats. L’alcalde, Josep Xifre, defensa que “la gent valora la recuperació del format de la festa major, i activitats socials, com ara per la diada de Sant Jordi o la fira de Nadal”. Al marge d’altres “coses que potser no es veuen tant, com ara el programa 360º a l’escola, que l’AFA coneix bé i hi participa, però no es treballa de portes enfora”. L’escola continua guanyant alumnes per baix, un fet que fins ara contradiu els descensos de natalitat que reflecteixen les estadístiques generals del país. I d’aquí arriba l’altre repte: dotar-se de més habitatge protegit i reforçar els serveis. Pel que fa al sostre, depenen de la iniciativa privada aliada amb les subvencions de la Generalitat, tot i que el nou planejament pot generar oportunitats en un territori d’aquella segona línia empordanesa en què el sòl cotitza a l’alça per la proximitat a la platja però esquivant riscos de massificació.
Pel que fa a la resta de serveis, el consultori encara presta la seva funció: “Cobreix les ràtios. No hi ha manca d’espai, i en qualsevol cas, podríem ampliar abans l’atenció a la franja de tardes”, però el govern ja ha hagut de defensar, per exemple, que no hi hagi risc de retallades en el servei de pediatria per la jubilació del metge titular. L’altre gran front és l’ampliació pendent de l’escola Pedralta, que fa anys que sí que supera les ràtios, i pendent ara altre cop d’una nova planificació de la Generalitat.
Menció a part mereix l’atzucac de la gestió de residus. A més de compartir l’ensenya de porta d’accés a la Costa Brava central, Santa Cristina comparteix amb Llagostera la base de l’antic abocador de Solius, on la recuperació de la planta de tractament d’orgànica faria alleugerir la factura anual de residus que paguen entre els veïns. La implantació del porta a porta, un maldecap, també va desfermar queixes entre els veïns, per uns maldecaps que no han vist compensats fins ara en el rebut. Però l’estadística reflecteix que el reciclatge ha crescut al nucli urbà (78%), mentre que el contrapès de les urbanitzacions on no s’aplica fa davallar la mitjana fins al 58%.
