Robert Surroca i Tallaferro
Activista independentista
“Estic convençut que els meus fills veuran la independència”
Acaba de publicar ‘Tot mirant enrere’ (Editorial Base), un llibre en què recupera algunes ‘Històries de la clandestinitat’
Combina els records personals amb la selecció d’alguns documents que formen part del seu arxiu personal
Vaig descobrir que Catalunya era una nació amb la ‘Història’ d’Antoni Aulèstia i Pijoan
La primera campanya la vaig fer per protestar contra la detenció de Pujol pels Fets del Palau
Ens trobem amb Robert Surroca (Barcelona, 1934) al seu domicili de l’Eixample; un àtic en què conviu amb un munt de records personals, infinitat de llibres i caixes arxivadores en les quals preserva una part molt destacable de la història de la lluita antifranquista. L’escenari també és un mirall perfecte de la vida de Surroca, feta a partir d’una fidelitat insubornable al país i d’un activisme incansable. Acaba de publicar Tot mirant enrere (Base, 2025), un llibre en què explica la seva vida i la de molts altres que van fer camí amb ell en uns anys especialment complicats.
Què l’ha impulsat a escriure un llibre de memòries?
He tingut una vida bastant activa en molts aspectes i creia que valia la pena que la gent la conegués. No tant per la meva vida en si com per una sèrie d’històries i de persones que ens vam enfrontar a la dictadura, que no ens vam rendir i que vam lluitar per tal que Catalunya seguís existint. En el llibre explico històries personals, però sobretot recordo la lluita de tota una sèrie de gent que van defensar Catalunya i la llibertat.
En el llibre recorda com li va néixer la consciència independentista. I va ser a partir d’un llibre. Com va anar exactament?
Va ser de la manera més absurda del món. De ben jovenet era lector de la Biblioteca Central (que era com aleshores s’anomenava la Biblioteca de Catalunya). Sempre m’ha agradat molt llegir; i un bon un dia, remenant fitxes, em va sortir la Història de Catalunya de l’Antoni Aulèstia i Pijoan, escrita abans en les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra. Llegia dues pàgines i m’agafava mal de cap, perquè no havia llegit mai en català. Però, tot i això, em va commocionar. Avui dia pot semblar una absurditat, però aquell dia vaig descobrir que Catalunya havia tingut una història pròpia. A l’escola només ens explicaven la d’Espanya. Catalunya no existia com una entitat nacional. Vaig demanar aquell llibre, vaig llegir-lo i vaig adonar-me que m’havien enganyat, que m’havien amagat la meva pròpia història.
Després d’aquella lectura en van venir d’altres...
Sí. A partir d’aquí vaig anar demanant una sèrie de llibres com ara el Compendi de la doctrina catalanista, d’Enric Prat de la Riba; Lo catalanisme, del Valentí Almirall, o La tradició catalana, del bisbe Josep Torras i Bages. Estaven prohibits al carrer, però sorprenentment no els havien retirat de la biblioteca. Aquests llibres em van ajudar a afirmar la meva consciència nacional, perquè a casa ni en parlaven, d’això. I a l’escola encara menys.
No hi havia tradició política a casa seva?
No. A casa eren cansaladers i no s’havien destacat en política. Hi havia hagut un cosí germà de mon pare que era d’Estat Català, policia de la Generalitat, a més de francmaçó, però va haver de marxar quan va acabar la guerra. Després va tornar, però li van fer el pacte de la fam. Anava a oferir-se per una feina i de seguida li deien que sí, perquè a part de català parlava anglès i francès. Però quan arribava l’hora de fer els papers per sindicar-se li deien que no, que hi havia una llista d’excombatents que tenien prioritat. Al final se’n va tornar a Tolosa i va morir allà.
Es va començar a activar arran de la detenció de Jordi Pujol el 1960. Déu-n’hi-do com es va arribar a mobilitzar...
En aquell moment no militava en cap partit polític. El nom de Jordi Pujol va sortir, sota tortura policial, com a promotor de la protesta i autor d’un manifest que es deia Us presentem el general Franco, en què es presentava el dictador com un “corrupte”. Pel meu compte vaig encarregar un segell de goma amb el grafisme “Catalunya-Pujol” que estampava en bitllets; i també uns adhesius que enganxava arreu. També feia fotografies de les pintades que hi havia per tot Catalunya, les enviava als catalans de fora i les publicaven en els seus butlletins, cosa que als exiliats els engrescava, perquè era una prova que aquí hi havia una lluita; petita, tan petita com vulguis, però que es mantenia a l’esperit. I vaig començar amb això.
Poc després va ingressar al Front Nacional de Catalunya d’una forma fortuïta. Ens pot explicar com va anar?
Un bon dia del mes de març del 1962 vaig trobar exemplars de dues publicacions al peu d’un arbre. Una es deia Foc Nou i era editada pel Casal Català de París. Les vaig agafar. I vaig quedar parat. No sabia que hi havia casals catalans a fora, ni que publicaven revistes, ni res de tot això. I m’hi vaig posar en contacte. Algunes setmanes després es va presentar a casa el Joan Agut, que tenia una llibreria que es deia Signe que era a la dreta de l’Eixample. Ell em va començar a posar en contacte amb el Front Nacional de Catalunya (FNC), una organització independentista que, en aquells moments, estava una mica hibernada.
La primera acció en què va participar amb el FNC va ser arran d’una visita de Franco el 1963. Com va anar?
Franco va venir després de les inundacions que va haver-hi al Vallès el setembre del 1962, i en el marc d’una campanya que pretenia netejar la imatge del règim a Catalunya. L’acció que es va organitzar des del FNC consistia a trencar unes càpsules de gas lacrimogen quan comencés a sonar l’himne espanyol, just en el moment que el dictador entrava a la catedral. Després vaig saber que érem una quinzena que fèiem el mateix.
No sabia que hi hauria més gent?
No. Això vaig saber-ho després. A mi em van donar la càpsula i em vaig fer un forat a la butxaca dels pantalons per deixar-la caure, però a l’hora de la veritat no es va trencar. La vaig trepitjar amb el peu i efectivament, entre les meves i les altres, va fer efecte. Els cavalls que feien el cordó de seguretat es van esvalotar de mala manera. De cop i volta vaig veure que venien dos homes amb l’emblema de la Falange a la solapa. La primera intenció era córrer, però de seguida vaig pensar que era impossible que m’haguessin vist i em vaig quedar allà, plorant com tothom per l’efecte dels gasos.
L’acció no va tenir ressò a la premsa, però...
La premsa no va dir-ne res. La de fora sí que ho portava. La de França, no massa. Però nosaltres teníem delegacions a diversos punts de fora, tant a Europa com a Amèrica. Els enviava tot això i els diaris d’allà ho publicaven. De fet, una de les primeres responsabilitats que vaig assumir al Front va ser la de propaganda.
Una altra de les activitats a les quals es va dedicar va ser a passar persones per la frontera...
Tot va venir arran del 25è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Es va fer una biografia a càrrec de Manuel Viusà i la vam passar clandestinament en un cotxe. Però em vaig fer un muntatge amb la màquina fotogràfica. A mi m’ha agradat sempre la fotografia i tenia un bon equip. Quan vam sortir per la Jonquera vaig anar a la Guàrdia Civil i els vaig voler ensenyar l’equip, però no ens van mirar res. Però llavors ens vam dir que no era la manera, jugar a la ruleta russa passant les coses camuflades en un cotxe. I vam organitzar els passos per la muntanya. Al començament era amb papers, però vam arribar a passar de tot.
Va tenir tanta anomenada passant gent per la frontera que fins i tot el 2015, en ple procés independentista, li van demanar assessorament per veure si s’havien de passar o no l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira per la frontera. Com va anar exactament?
Em va venir a veure una persona d’ERC. Un dels escenaris que contemplaven era que fos en Junqueras qui s’exiliés i fes de portaveu a fora. Però en Junqueras era difícil, perquè no era un home que podies passar per la muntanya. No estava en condicions. La Marta Rovira sí. En el seu cas vam proposar que es tenyís i es disfressés una mica si es donava el cas.
Quin és el llegat del Front Nacional de Catalunya?
És de les organitzacions antifranquistes que tenen més prestigi, a part del PSUC, que és una història a part. A més a més de les accions i de la propaganda clandestina, vam passar de tot per la frontera. El punt i a part va arribar a partit del 1969, quan en Joan Armet, del PSAN, em va venir a veure. Sabia que jo portava l’equip de passos i em va venir a veure perquè els havien demanat de treure un basc que s’havia refugiat en una comunitat religiosa. Es tractava d’un militant d’ETA que havia arribat a Catalunya després de participar en un atracament a un banc. A partir d’aquell cas vam anar passant més bascos, fins a una trentena ben bona.
Deu tenir moltes anècdotes.
Sí, però un cas em va fer decidir a posar fi al pas dels bascos. Una vegada vam passar un grup de quatre membres d’ETA i tenien una actitud una mica fatxenda. Quan vam parar per fer benzina en una carretera anant cap a la frontera vaig veure que no se n’estaven, d’ensenyar les pistoles que duien a les fundes d’aixella. Els vaig cridar l’atenció i van fer-me cas. Però poc després, en una reunió de l’executiu del FNC, vaig dir que allò s’estava extralimitant i que no podíem posar en risc el partit per una causa que per moltes simpaties que ens generés no era la nostra.
El 1990, el FNC decideix autodissoldre’s. Hi havia diverses opcions al damunt de la taula. Quina era la seva?
A partir de la legalització del Front va haver-hi tres posicions a dins del partit. Uns volien anar amb Convergència, uns altres amb Esquerra i jo i d’altres érem partidaris de continuar amb Catalunya Lliure. A poc a poc, el Front es va anar afeblint i un dia es va fer una assemblea de militants amb el compromís que decidiríem conjuntament el futur del partit i que tots acceptaríem el resultat.
La seva opció no va guanyar, però a vostè li va tocar anar a negociar amb Àngel Colom l’ingrés a ERC...
Ens va rebre amb els braços oberts. Portàvem unes sigles de molt prestigi. I gairebé tothom del partit es va incorporar a ERC. Jo no, tot i que Colom em va fer un oferiment. Vaig dir-li que no, que no tenia vocació de polític.
No ha tingut mai la temptació de dedicar-se a la política institucional?
No. Soc d’una època en què sabies que podies refiar-te del que tenies a la dreta, a l’esquerra, al davant i al darrere. I en la política de partit tot sovint has de vigilar més amb el company de partit que amb l’enemic que tens a davant. I això no lliga amb el meu tarannà. Per mi, un catalanista mai serà un enemic i mai li faràs una mala jugada ni li jugaràs brut. I dintre dels partits, per desgràcia, això no passa. A més, no m’enganyaré mai a mi mateix. Jo no estic preparat per tenir una carrera política. No l’he volgut mai ni m’ha seduït mai.
Li he de preguntar pel seu arxiu, que és un tresor. Com va començar tot plegat?
Tenia la sort que a nivell familiar tenia un lloc molt segur on poder amagar les coses. Aquest va ser el factor principal. Tot va començar arran de les protestes contra un periodista que va escriure un article en què qualificava els capellans que s’havien manifestat contra la Caputxinada (1966) com a “bonzos incordiantes”. Ell tenia una llibreria editorial al passeig de Gràcia i vam anar a llançar-li fulls volants. En els fulls se li criticava una cosa que havia fet quan tenia vint anys i quan vam discutir-ho a la reunió de l’executiu, em vaig assabentar que ningú no havia guardat cap full i que tampoc es guardava el material que s’editava. Aleshores vaig proposar fer-ho i em van contestar: “Fes-ho tu.” A partir d’aquí vaig començar a fer l’arxiu, vaig avisar els universitaris perquè a la universitat era on circulava més material imprès. Fins i tot em va arribar una maleta plena de papers del PSUC.
La majoria de la gent es treia el material compromès del damunt, però vostè el recollia...
Em va venir un dels nois de la universitat i va dir que hi havia un company que estava acollonit perquè hi havia hagut una detenció i tenia una maleta plena de papers. Em va preguntar on podríem llençar això que fos segur que no portés cap repercussió; i al final ho vaig acabar guardant jo. A partir d’aquí em van arribar papers de tot arreu. Després, pels treballs que he fet sobre l’exili i els contactes amb casals catalans, m’han arribat moltes publicacions i butlletins.
Després de picar tanta pedra, com va viure l’ascens de l’independentisme a partir del 2010?
Quan vaig començar a militar en l’independentisme érem quadre gats i potser ni hi arribàvem. Ni als 70, ni als 80, ni als 90. Veure aquell esclat va ser una joia, naturalment. I penso que, malgrat el que ha passat, aquella gent encara hi és. El que passa és que la política de partits ha desenganyat molta gent. Tu pots estar més a la dreta o més a l’esquerra, però un independentista mai pot ser un adversari polític. Això ho hauríem de tenir tots molt clar. No aprenem dels errors del passat i al final acaben passant les misèries polítiques per sobre dels interessos de país.
Tot i això, és optimista de cara al futur?
Sí. Entre altres coses perquè el sentiment hi és, encara es manté viu. En el llibre dic que estic segur que els meus fills o els nets ho veuran, i aquell dia pensaran en mi.
Perfil
Un activista incansable
Robert Surroca i Tallaferro (Barcelona, 1934) ha estat un activista independentista incansable, d’aquells que han picat pedra durant anys i panys i que s’han sentit més còmodes fent d’activistes a la rereguarda que no pas assumint càrrecs de responsabilitats en partits o institucions. Ha publicat un munt de llibres, a mig camí de la memòria personal i l’assaig històric, entre els quals destaquen Premsa clandestina de l’exili i l’emigració (1861-1976), editat per la Generalitat de Catalunya el 2004; La Catalunya resistent (Pagès Editors, 2006), o La Diada. L’Onze de Setembre a través de la història (Base, 2014). També ha destacat com a documentalista oficiós de l’independentisme, la qual cosa l’ha portat a publicar diversos llibres. Només d’entrar al seu despatx, ens mostra desenes i desenes de caixes arxivadores, amb el material que ha anat recollint durant tota la vida. Setmanalment rep peticions d’investigadors i estudiosos, que han convertit el seu arxiu en una font insubstituïble de la resistència antifranquista.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.