Traïdora ovació

Un sor­teig va voler que fos Alfredo Pérez Rubal­caba qui s'adrecés en pri­mer lloc als 956 dele­gats i que Carme Chacón ho fes en segon lloc, un ordre que afa­vo­ria la pre­sen­tació de la cata­lana com una suc­cessió lògica de l'aspi­rant cànta­bre. Sense cor­bata, amb ame­ri­cana fosca i camisa blanca, Rubal­caba va col­pir la rival amb un ensurt: “Gràcies, Pepe!” L'al·ludit, per a con­sol d'una Chacón que la vigília es veia com Messi esqui­vant les pun­ta­des del cen­tral madri­dista, era Pepe Griñán, teòrica­ment “neu­tral actiu” i a ulls de tots els rubal­ca­bis­tes “més actiu que neu­tral”. Mal­grat la pugna en joc, l'exvi­ce­pre­si­dent exhi­bia el seu cor­ro­siu humor. “Ha sigut una dis­puta ele­gant... Bé, és cert que ella ha dit 58 vega­des que jo sóc el pas­sat i jo he dit 60 vega­des que jo tinc més experiència”, va adme­tre reco­llint l'única ria­lla de sim­pa­tit­zants dels dos bàndols.

Com que l'atac directe està pros­crit al manual d'estil dels duels del PSOE, el verí resi­dia en les sub­ti­le­ses i s'injec­tava per con­trast, afir­mant el que un dels dos no era. “No crec que sigui el moment de lide­rat­ges per­so­na­lis­tes, mai he cre­gut en sal­va­dors, i ara menys que mai”, va dis­pa­rar Rubal­caba, sense dir sal­va­dors en femení per no donar tan­tes pis­tes. “A mi no em tren­ca­ran”, es va ofe­rir davant una rival que pro­ta­go­nitza oscil·laci­ons en la veu. I la traca final: “Jo odio el sec­ta­risme, no sóc sec­tari ni amb aquells que són sec­ta­ris: si algú us diu ‘Vota'm i aniràs en tal llista' o, el que és pit­jor, ‘Si no em votes, no aniràs en tal llista', esti­gueu segurs que no ho fa en nom meu, no en nom meu!” “Si jo gua­nyo no hi haurà rubal­ca­bisme, no emetré sal­con­duits ni emetré fac­tu­res”, reblava com si la rival fos comis­si­o­nista. A la sala, la majo­ria dels 101 dele­gats del PSC juga­ven amb el seu mòbil per no haver de sumar-se als tímids aplau­di­ments guiats pels bas­cos Patxi López i Rodolfo Ares.

Esgo­tada tota la seva munició, Rubal­caba es va ofe­rir a lide­rar “un PSOE més femi­nista” i va res­sus­ci­tar la cen­tenària veu de Pablo Igle­sias amb una cita: “Si els homes neces­si­ten eman­ci­par-se, les dones ho neces­si­ten més.” Ho va fer de pas­sada, per evi­tar que l'audi­tori es pre­guntés per què la clau que obre la porta del PSOE més femi­nista es basa a fer enso­pe­gar una pri­mera dona secretària gene­ral en 132 anys. El que es per­me­tia era rela­ci­o­nar el temps que li que­dava en l'ús de la paraula i en el futur del par­tit. “Amb la bene­volència de Pepe Griñán, con­ti­nuo, que vaig sobrat de temps... o man­cat”, va arri­bar a iro­nit­zar com si reco­negués la con­dició de favo­rita de Chacón. I lla­vors va exhi­bir l'últim esquer: la pro­mesa de revi­sar els acords amb la Santa Seu. L'audi­tori li va rega­lar ales­ho­res l'única gran ovació. “És més fàcil arri­bar que sor­tir”, es va aco­mi­a­dar com si devalués una victòria rival.

Sense pair si el de Rubal­caba era un comiat o no, Chacón, que ves­tia jaqueta rosa i reforçava el mis­satge amb una rosa cosida a la solapa, va pujar a la tarima i va enviar el mis­satge subli­mi­nar que era una més dei­xant-se la tar­geta d'acre­di­tació pen­jada visi­ble­ment al coll, mal­grat que el més rigorós por­ter de segu­re­tat no l'hau­ria atu­rat perquè demostrés que era de debò Chacón. Fidel al manual d'estil de l'atac sibil·lí, va obrir foc amb pau­ses degu­da­ment fetes perquè l'ima­gi­nari dels seus ende­vinés si es refe­ria a Alfredo, a Pérez o a Rubal­caba. “Ho dic alt i clar: jo no em pre­sento per ges­ti­o­nar una tra­ves­sia del desert, sinó per obte­nir la majo­ria social per al PSOE aviat”, va avi­sar.

Deli­mi­tat l'horitzó, Chacón va simu­lar que tro­bava entre els apunts una car­to­lina ver­me­lla i la va bran­dir com si fos krip­to­nita con­tra Rubal­caba i Rajoy. “Mireu, aquesta és la meva tar­geta del 35è congrés, la con­servo, avui en teniu vosal­tres a la mà una de sem­blant. Sem­bla una car­to­lina, però quina força que té aquesta car­to­lina! Perquè és una car­to­lina que aixeca hos­pi­tals! Que porta la pau! Quants vol­drien tenir avui una car­to­lina com aquesta!” No va pre­ci­sar què faria la car­to­lina per Cata­lu­nya, però sí que va apun­tar que allà hi governa “la mateixa dreta encara que parli un idi­oma dife­rent”. Això sí, va veure l'aposta con­tra el Vaticà del seu rival i la va doblar a tot o res: “I jo ho puc dir: vull un país laic!”

En una atmos­fera d'emo­ti­vi­tat, la cata­lana va viat­jar al record del seu avi. “Sóc néta d'un avi que amb 20 anys va anar a la guerra, a la presó, al camp de con­cen­tració, i que a la post­guerra em va dir: ‘Nena, mai vaig ser jove.' Mai més una néta hau­ria d'escol­tar del seu avi una cosa així!”, va excla­mar. El recor­da­tori fami­liar era un dard cruel per a Rubal­caba, que és nét de repu­blicà com Chacón però fill d'un avi­a­dor que es va sumar al cop de Franco. Amb ges­ti­cu­lació enèrgica i el puny tan­cat com si donés cops de mar­tell, Chacón va reve­lar el seu pla de futur esquit­xant els even­tu­als exclo­sos. “Faré una exe­cu­tiva amb gent bona, però amb bona gent!” “Ho faig serena i cons­ci­ent, lliure de lli­gams, ens que­dem asse­guts o ens aixe­quem? Aquí em teniu, i us demano que ens aixe­quem!”, va ani­mar. L'ovació va ser tro­na­dora en com­pa­ració amb la rebuda per Rubal­caba. Fins al punt que ell, atent a l'explosió emo­ci­o­nal, no va dei­xar que ningú pogués jugar a cro­no­me­trar les dues ova­ci­ons i va pujar de sor­presa a l'esce­nari per fer-se recep­tor també dels aplau­di­ments. Fins i tot algú tan esquiu a Chacón com Alfonso Guerra va aplau­dir lla­vors.

El ressò de l'ovació a Chacón va con­duir els seus asses­sors a entre­gar còpies del seu dis­curs degu­da­ment gra­pat i encapçalat com si fos una peça d'oratòria pre­des­ti­nada a per­du­rar, men­tre l'equip de Rubal­caba dei­xava que les seves parau­les moris­sin en el furor de les ones radiofòniques com si fos el seu efímer epi­tafi. Escru­tat el vot dels 956 dele­gats cinc hores després, el mar­ca­dor des­pu­llava la traïdora ovació: 487 a 465 a favor de Rubal­caba. L'aspi­rant, que en plena cam­pa­nya va com­prar Temps difícils, no va dir mai que quan lle­gia Dickens pen­sava en el futur de Chacón.