Immobilisme

No hi ha hagut un abans i un després del pacte fis­cal apro­vat al Par­la­ment. No s'han vist aplau­di­ments, ni hi ha hagut cap mani­fes­tació espontània per mos­trar alguna cosa posi­tiva. De fet, tam­poc hi ha res a cele­brar, perquè després d'un any i mig, ningú, menys Ernest Mara­gall (PSC) amb el seu vot favo­ra­ble, ha mogut ni un pam les seves posi­ci­ons ini­ci­als. Cal dir que l'acord de pacte té punts interes­sants per millo­rar l'auto­go­vern català. La hisenda pròpia és un pas neces­sari per millo­rar les finan­ces encara que sigui a mitjà ter­mini. Amb tot, política­ment s'ha per­dut el temps i l'única cosa con­creta després de les llar­gues nego­ci­a­ci­ons, cime­res i un ple extra­or­di­nari serà que el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat farà entrega al pre­si­dent del govern del docu­ment apro­vat al Par­la­ment. Serà lla­vors quan hau­ria de començar una nego­ci­ació que ara per ara té mal pronòstic, ja que el PP i el PSOE estan tan­cats a nego­ci­a­ci­ons bila­te­rals. El vot dife­ren­ciat de Mara­gall no és cap “xim­ple­ria” com em va dir un diri­gent soci­a­lista, més pre­o­cu­pat per l'ambi­ent gene­ral que no pas per les “rare­ses” del seu com­pany. Ja era hora que algú es des­mar­qui del “ramat”.