Engolits pel procés

Tota època de canvi ha dei­xat històrica­ment dam­ni­fi­cats pel camí. I el que ha estat pas­sant a Cata­lu­nya els dar­rers qua­tre anys és, com la gran majo­ria admet, històric. Per tant, amb aquesta pre­missa, és lògic que per­so­nat­ges que durant anys han estat en la pri­mera línia s'hagin vist superats –per una o altra cir­cumstància– pel procés. Ja sigui perquè no s'hi han adap­tat o perquè s'han apar­tat jus­ta­ment perquè aquest tiri enda­vant. Tot ple­gat ha supo­sat la marxa del pano­rama polític de cares sin­gu­lars. El dar­rer ha estat, aquest cap de set­mana, el líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida. Amb una postura tèbia al prin­cipi i amb una opo­sició després a la pos­si­ble inde­pendència de Cata­lu­nya, el 14 de juny va mar­car un abans i un després per a UDC. La marxa de militància –amb il·lus­tres noms del par­tit com Núria de Gis­pert o Joan Rigol–, el tren­ca­ment amb CDC i uns nefas­tos resul­tats elec­to­rals que han con­ver­tit el par­tit en extra­par­la­men­tari han aca­bat obli­gant Duran a mar­xar.

Un cas con­trari ha estat el d'Artur Mas. Inde­pen­den­tista de nova for­nada, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat es veia obli­gat a fer un pas enrere jus­ta­ment per per­me­tre que el procés avancés i que hi hagués acord entre Junts pel Sí i la CUP. Ell ha mar­xat no pas perquè ho volgués sinó perquè les cir­cumstàncies li han obli­gat a fer-ho. Aban­do­nada la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, es dedi­carà a l'altra pre­sidència que ocupa, la de CDC. Davant seu té un difícil repte: recom­pon­dre un par­tit esquit­xat per escàndols com el del Palau de la Música o el de l'expre­si­dent Jordi Pujol, i que en les dar­re­res con­te­ses elec­to­rals ha anat per­dent suports gra­du­al­ment.

El cas de Pere Navarro no dista massa del de Duran, almenys en el fons. El lla­vors pri­mer secre­tari del PSC es pre­sen­tava a les elec­ci­ons del 2012 amb el dret a deci­dir en el pro­grama elec­to­ral i amb una bona base pel que fa a vots. Els resul­tats elec­to­rals van ser dece­be­dors i poc a poc la defensa del dret a deci­dir es va anar diluint per la pressió del PSOE des de Madrid. El cata­lit­za­dor va ser una votació al Congrés en què els dipu­tats cata­lans van tren­car la dis­ci­plina de vot i, a par­tir d'aquí, el viratge cap a la defensa d'una ter­cera via a través del fede­ra­lisme es va con­ver­tir en el leit­mo­tiv del par­tit. La fuga de militància va començar dis­creta però es va con­ver­tir en una cor­rua d'estri­pa­ment de car­nets. Joa­quim Nadal, Marina Geli, Mont­ser­rat Tura o Antoni Cas­tells són només alguns noms que es van aca­bar inte­grant en movi­ments com ara Avan­cem o MES. Miquel Iceta va con­ver­tir-se en el líder del par­tit.

Un cas a part és ICV. Sota la direcció de Dolors Camats i Joan Her­rera, el par­tit n'ha vis­cut de fre­des i de calen­tes. Impli­cats des del pri­mer moment en el dret a deci­dir i en la cele­bració de la con­sulta del 9-N, va haver-hi un moment en què es van tren­car les rela­ci­ons sobre el referèndum i un impor­tant grup de mili­tants de l'ala cata­la­nista va pres­si­o­nar perquè es tornés al procés. Va aca­bar nai­xent un cor­rent crític, Com­promís amb la Inde­pendència. La for­mació eco­so­ci­a­lista ha pas­sat l'últim any tei­xint ali­an­ces amb Podem o Equo sota diver­ses fórmu­les –Bar­ce­lona en Comú, En Comú Podem i Cata­lu­nya Sí que es Pot– que li han donat en gene­ral bons resul­tats. El fracàs de la pro­posta per a les cata­la­nes –fona­men­tada en el dret a deci­dir– va fer que Her­rera i Camats deci­dis­sin avançar a l'abril un congrés per relle­var-los.

Qui més magre ho ha tin­gut a causa del procés ha estat el PP i la seva prin­ci­pal figura a Cata­lu­nya: Alícia Sánchez-Camacho. Defen­sors a ultrança de la uni­tat d'Espa­nya, el PP s'ha enfon­sat elec­to­ral­ment fins al punt de tenir només un dipu­tat més que la CUP. Camacho, ara cap al Congrés, dei­xarà també la pre­sidència del par­tit a la pri­ma­vera.