“El món ens mira” a la italiana

Els mit­jans ita­li­ans tenen fama de mirar-se massa el melic, de fer poc cas de la infor­mació inter­na­ci­o­nal –la política del país dona prou de si–. Excepte, és clar, quan hi ha temes que mono­po­lit­zen les notícies arreu, com la guerra d’Ucraïna o la mort de la reina d’Angla­terra. Aquesta cam­pa­nya, en canvi, ha estat una excepció. Els pri­mers dies tot pros­se­guia com sem­pre: era estiu, feia xafo­gor i els mit­jans s’entre­te­nien dibui­xant la política com una guerra de decla­ra­ci­ons. És a dir, feien titu­lars escan­da­lo­sos amb l’enèsima sor­tida de to de l’extrema dreta i, al cos­tat, la res­posta d’un adver­sari polític, amb menys reper­cussió. De cop, però, alguna cosa va can­viar: van començar a ploure notícies de la premsa estran­gera que deien coses que aquí no es deien, que sob­ta­ven. I Itàlia va expe­ri­men­tar el seu par­ti­cu­lar “el món ens mira”.

I era veri­tat, que el món es va girar a mirar Itàlia. La premsa d’arreu es va omplir d’arti­cles que es sor­pre­nien de la força que té Gior­gia Meloni –com si hagués sor­tit del no-res–. De com n’és d’impac­tant que el país que va vèncer el fei­xisme pen­jant Mus­so­lini cap per avall pugui fer pri­mera minis­tra una dona que el con­si­dera “el millor polític que ha tin­gut mai”. I, amb els ulls de qui ho mira des de fora, les coses es veien dife­rents de com es pre­sen­ten aquí fa anys. Els mit­jans ita­li­ans, tots, també els pro­gres­sis­tes, defi­nei­xen Meloni com la líder “del cen­tre­dreta”. Tants anys de coa­lició amb Ber­lus­coni han acon­se­guit que el nom que ell va triar esde­vingués inqüesti­o­na­ble i Meloni, una política més. A fora, però, no se la veu així. The Guar­dian tit­lla Meloni de “post­fei­xista”, va ser un dels pri­mers grans titu­lars. I així, amb tota la resta de mit­jans que han dedi­cat por­ta­des al feno­men del post­fe­xisme italià. Les notícies d’Itàlia van començar a ser com la premsa estran­gera veia Itàlia.

Això va tenir un impacte directe en l’acti­tud dels can­di­dats. D’una banda, Meloni va començar a fer vídeos per als mit­jans estran­gers, a qui fins ales­ho­res havia igno­rat. En cas­tellà, francès, anglès…repe­tia que no li han de tenir por. De l’altra, Enrico Letta va can­viar el to en sec. Va pas­sar de riure-li les gràcies i dir que tenen tan bona sin­to­nia –pre­sen­ta­ven lli­bres junts i tot– a dir que Meloni és una gran amenaça per a la democràcia. “Ho diu la premsa estran­gera”, deia el demòcrata.

Aquesta cam­pa­nya Itàlia ha pres consciència que quan el món la mira la veu dife­rent de com es veu ella. Dècades de nor­ma­lit­zació del fei­xisme han acon­se­guit la para­doxa que defi­nei­xin Vox com a “par­tit fran­quista” o Marine Le Pen com “d’extrema dreta” i, en canvi, Meloni sigui només “la líder del cen­tre­dreta”. Sense els mit­jans ita­li­ans que s’han pas­sat dècades blan­que­jant Meloni, la post­fei­xista no hau­ria pogut arri­bar on és ara. Aquest “el món ens mira” ha arri­bat massa tard.