L’Àsia Central reclama entitat pròpia

Situat en ple desert kazakh, a prop de les avui minses aigües del mar d’Aral, el cosmòdrom de Baikonur celebra enguany el 70è aniversari. Associat a noms mítics de la cursa espacial de la Guerra Freda, com ara Sputnik, Iuri Gagarin i Valentina Tereixkova, es tracta d’una de les principals reminiscències del poder soviètic, avui rus, a l’Àsia Central. Tot i mantenir encara una importància considerable per a la indústria aeronàutica i militar russa, els darrers anys aquesta preeminència ha anat minvant. El 2004, Moscou i Astana van acordar allargar-ne l’arrendament fins al 2050, però el seu futur és, a hores d’ara, incert.

La dissolució de l’URSS va posar fi a més d’un segle de domini rus sobre l’Àsia Central –primer com a imperi i després dins de la Unió Soviètica– amb la independència de cinc nous estats: el Kazakhstan, el Kirguizistan, l’Uzbekistan, el Tadjikistan i el Turkmenistan. Amb unes fronteres forjades per l’enginyeria etnoterritorial soviètica dels anys vint i trenta del segle XX, des del 1991 han hagut d’actuar per primer cop en la història com a estats independents moderns, en una zona de gran valor estratègic, especialment pels recursos naturals d’hidrocarburs i minerals, per la ubicació geogràfica al cor d’Euràsia i pel fet de ser zona de frontera entre Rússia, l’Orient Mitjà, l’Afganistan, la Xina i el mar Caspi. Aquesta condició l’ha convertit en objecte de desig i competició geopolítica.

Rússia, antiga potència colonial, continua tenint un rol preponderant en els afers de la regió, especialment en l’àmbit de la defensa. Més enllà de Baikonur, Rússia compta amb una presència militar significativa a l’Àsia Central. Els 7.000 soldats estacionats al Tadjikistan, la Base Militar Conjunta Russa al Kirguizistan i nombroses estacions de radar i centres d’entrenament, fan que sigui encara el principal patró de la seguretat regional. Moscou n’és també encara el principal proveïdor d’armament, i la majoria de les forces armades dels estats de l’Àsia Central depenen d’equipament de fabricació soviètica i russa.

Tres dels cinc estats centreasiàtics (Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan) formen part de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), aliança militar liderada per Rússia. Tot i que aquesta organització s’ha mostrat inoperativa a l’hora de defensar un dels seus membres, Armènia, de les agressions territorials per part de l’Azerbaidjan –per la manca de voluntat de Rússia i la resta de membres d’antagonitzar-hi–, l’Àsia Central és l’únic territori on ha actuat de forma efectiva. El gener del 2022, Moscou va activar l’OTSC per enviar un contingent multinacional d’uns 2.000 efectius al Kazakhstan a fi de contribuir a restaurar l’ordre després de l’episodi de greu inestabilitat que va afectar el país. Fa poques setmanes es va anunciar que, a partir del 2026, l’OTSC integrarà una missió per reforçar la sensible frontera que separa el Tadjikistan de l’Afganistan.

La gran afluència de migrants econòmics dels països centreasiàtics cap a Rússia des de principis dels 2000, especialment kirguisos, tadjiks i uzbeks, i la importància de les remeses per a les economies locals, és un altre factor de projecció d’influència russa. L’any 2022, aquestes expedicions suposaren el 32% del PIB tadjik, el 27% del kirguís i el 18% de l’uzbek. Desenes de milers de ciutadans centreasiàtics han estat enviats a combatre a la guerra de Rússia contra Ucraïna sota la cobertura de campanyes contra la migració il·legal, en molts casos segrestant-los als carrers de les ciutats russes. Aquests fets, juntament amb els intents de Moscou de reclutar combatents de forma il·legal directament als mateixos països, han contribuït a tensar les relacions bilaterals.

En el sector dels minerals i hidrocarburs, el domini rus és especialment sòlid. La xarxa d’oleoductes i gasoductes construïts en època soviètica, però també d’altres establerts posteriorment, permeten a empreses russes com Transneft, Rosneft, Lukoil i Gazprom tenir un rol significatiu. A l’Uzbekistan, les empreses russes són els principals operadors estrangers que treballen als importants jaciments de gas. D’altra banda, Rússia controla el 80% de les exportacions de petroli kazakh a Europa a través del Consorci de l’Oleoducte Caspi (CPC), que creua territori rus. Pel que fa a l’urani, el Kazakhstan és el major productor del món, amb un 58% de les exportacions mundials el 2022, un 25% de les quals estan controlades per Moscou.

Les infraestructures de transport d’hidrocarburs també han estat utilitzades per reorientar les exportacions russes cap a noves destinacions a conseqüència de les sancions occidentals. De la mateixa manera, moltes empreses russes i locals han aprofitat la pertinença a la Unió Econòmica Eurasiàtica de diversos països centreasiàtics per actuar de porta del darrere des d’on fer entrar o sortir de Rússia productes sancionats, una tendència que ha generat un important enriquiment local en diversos àmbits.

Així i tot, els darrers anys és la Xina qui ha esdevingut el principal soci comercial de la regió, arribant fins a 95.000 milions de dòlars el 2024. Beijing és, allà, el nou gran rival rus. La influència xinesa es fa notar especialment en la construcció d’infraestructures de transport terrestre, moltes dins del projecte de la coneguda com a Franja i la Ruta. També pel que fa a les exportacions de petroli i gas cap a la Xina, especialment del Turkmenistan, i en matèria de control de fronteres amb el Tadjikistan des de l’any 2016. Creada el 2001, l’Organització de Cooperació de Shanghai ha exercit de fòrum per a la concertació dels interessos respectius.

La petjada de Turquia també es fa notar cada cop amb més força, especialment a través de l’aprofundiment de les relacions en el marc de l’Organització dels Estats Turcs, de la qual, a part de la mateixa Turquia, també en formen part tres dels stans i l’Azerbaidjan, mentre que el Turkmenistan i Hongria tenen l’estatus d’observadors. Ankara també ha intensificat els vincles bilaterals, especialment en els àmbits culturals i de la defensa, amb exportacions d’armament turc com els drons Bayraktar TB2. La cursa per influir a la regió també ha donat peu a l’entrada en escena tant d’Israel com de l’Iran, en àmbits econòmics i de seguretat.

La creixent hostilitat amb Rússia arran de l’agressió contra Ucraïna ha provocat un increment de l’interès de la Unió Europea. A principis d’abril, va tenir lloc la primera cimera bilateral de la història entre la UE i els cinc països de l’Àsia Central. L’objectiu principal era promoure la cooperació en l’àmbit energètic, en una zona on la UE ja ha esdevingut el principal inversor extern, i impulsar el conegut com a Middle Corridor, un projecte de ruta de transport multimodal que travessa l’Àsia central, el Caspi, el Caucas sud i Turquia, fins a arribar a la UE. Pel que fa als EUA, el 2023 el president Biden es va reunir a Nova York amb els cinc presidents centreasiàtics, la primera cimera d’aquest format, que va evidenciar el renovat interès per la regió d’ençà de la retirada de l’Afganistan.

Tant europeus com nord-americans aspiren a equilibrar la influència russa i xinesa, reforçant l’aposta exterior multivectorial dels països centreasiàtics, que és considerada per aquests estats com a garantia de la seva independència. A diferència del passat, i de la mateixa manera que Beijing i Moscou, la UE i els EUA actuen ara amb una política de no-ingerència en els afers interns, especialment pel que fa a la vulneració de drets humans. Tot plegat afegeix nous elements a la tensió permanent entre sobirania i estabilitat d’uns règims locals amb uns elevats nivells de corrupció, i a unes dependències que produeixen l’enriquiment desmesurat de les elits locals.     

Com també ha succeït a Moldàvia o a Armènia, l’agressió russa contra Ucraïna ha alienat les elits locals i una part important de la població centreasiàtica, i ha accelerat el declivi de la seva influència, tot i ser encara un actor indispensable. En un gest inaudit, en el marc de la cimera de l’Àsia Central i Rússia de l’octubre del 2022, el president del Tadjikistan, Emomali Rahmon, va demanar “respecte” a Vladímir Putin pels països de la regió, reclamant que deixés de tractar l’Àsia Central com si encara existís l’URSS.

Seguint la visió del “món rus” de caràcter neoimperial, el Kremlin considera que allà on habiten russoparlants Rússia té dret a exercir-hi poder, mirant de projectar-se com una “civilització transnacional”. Precisament, és el soft power rus, basat en el paper de la llengua i la influència cultural russa, el que més s’ha ressentit de l’expansionisme rus a Ucraïna. Les accions contra el país han incrementat la presa de consciència sobre la naturalesa colonial del poder rus a la regió, reforçant les respectives identitats nacionals i l’ús de les llengües locals, especialment la kazakh, la kirguís i la uzbek.

Fa poques setmanes, al març, els presidents tadjik, Emomali Rahmon, i kirguís, Sadir Japarov, van signar un acord històric per delimitar les fronteres d’ambdós estats. Es posava així fi a dècades de conflicte fronterer, amb freqüents erupcions de violència interestatals, la més greu i recent el setembre del 2022, un esclat que va provocar més de 100 morts i 100.000 desplaçats. Aquell episodi va causar l’inici d’unes negociacions amb la mediació de l’Uzbekistan, les quals han permès superar els efectes d’una herència enverinada. Dissenyades durant els anys 1920 i 1930 per les autoritats soviètiques com a fronteres administratives internes, aquestes delimitacions ignoraven les realitats ètniques, geogràfiques i culturals de forma deliberada, per dividir i debilitar els grups nacionals. Unes línies internes que l’any 1991 van esdevenir fronteres internacionals en disputa. La superació d’aquest litigi històric pot significar un pas important cap a una major integració i cooperació regional que faciliti el desenvolupament econòmic i social en una zona que malda per reivindicar agència pròpia. Per ser de nou centre en si mateix més que no pas pati del darrere d’altri.