Política

LA CRÒNICA

Falten dues setmanes

Fal­ten dues set­ma­nes per a les elec­ci­ons i els direc­tors de les cam­pa­nyes van de cul. No saben si estan ben col·locats en la cursa d'obs­ta­cles, sense àrbi­tres, con­trols i clas­si­fi­cació. És com a les eta­pes del desert del ral·li París-Dakar, en que no hi ha ni car­re­te­res ni senyals i el GPS posi­ci­ona el pilot, però no els altres com­pe­ti­dors. “Anem bé!”, anima el direc­tor, sense saber si el mis­satge reïx entre els elec­tors i si és ente­ne­dor per als nom­bro­sos exem­plars d'inòpia política. Hi ha pre­ce­dents.

A les gene­rals de 1977, la Guàrdia Civil amb l'arma camu­flada i de paisà, va con­tro­lar els actes polítics públics en què no hi havia poli­cia. En un míting d'UDC a Ripoll, un vehi­cle amb mega­fo­nia va pen­ti­nar el ter­ri­tori. Els crits de “la democràcia en lli­ber­tat arriba al Ripollès!” i “la democràcia crida a les urnes!”, eren el leit­mo­tiv. Els ora­dors eren Anton Cañellas, Mont­ser­rat Mino­bis i jo mateix, cap de llista. Poc temps abans de començar, un sub­jecte em pre­guntà: “¿El encar­gao?”. “Diga”, vaig con­tes­tar. “¿La inter­fecta del esce­na­rio es la demo­cra­cia?”, va dema­nar. Vaig que­dar cla­vat! En dir-li que no, inquirí “¿Estará aquí más tarde?”. En negar-ho, va dir-li a la pare­lla: “Mira que se lo he dicho al sar­gento: «¿Como va a venir a Ripol la suso­dicha sujeta?» ¡Vámonos!” I se'n van anar. En no ser-hi la democràcia, no hi havia pro­blema: els altres no érem peri­llo­sos. No vaig saber si riure o plo­rar.

Els can­di­dats es tro­ben en una cruïlla: “He d'endu­rir el dis­curs o l'he d'endol­cir?”. “He de reba­tre els sopars de duro que han dei­xat anar els con­trin­cants?”, diuen fent elu­cu­bra­ci­ons. Saben prou bé que la política no és una ciència. Hi ha qui creu que és un joc; qui opina que és “una altra cosa”; altres opi­nen que és un ofici i un mitjà de vida i molts con­si­de­ren que, si hi ha sort, és una bicoca. Per als que els va mala­ment, una putada, i els que esca­len fins al cim, el resul­tat lògic fruit de la seva intel·ligència. Per als del pri­mer graó, una llo­ri­guera d'enve­jo­sos. Per als que s'ho miren des de fora, l'esce­nari d'un tea­tre d'òpera en què can­ten, ballen, toquen, ence­nen i apa­guen llums i mun­ten i des­mun­ten, sota la batuta d'un direc­tor. És la rea­li­tat política als ulls de cadascú. Tot és rela­tiu!

El can­di­dat ha de saber que, si és ele­git, una cosa és for­mar part del grup que cons­ti­tu­eix el govern; l'altra ser dipu­tat de l'opo­sició i haver d'espe­rar. La ter­cera és no sor­tir ele­git, tenir un sen­ti­ment de frus­tració i obte­nir un tro­feu: qua­tre capses de tar­ges amb la ins­cripció “Pep Pi Bran­cat – Dipu­tat per Girona – Par­la­ment Català”. Un no pot doc­to­rar-se en política i, d'altra banda, les memòries d'expre­si­dents són poc bagatge. No hi ha pro­blema: la democràcia (no sem­pre) posa les coses a lloc. O pot­ser, com a Ripoll, no hi acu­dirà. Wins­ton Churc­hill va dir el 1965 al par­la­ment anglès: “La democràcia és el menys dolent dels sis­te­mes polítics”. El gran esta­dista gai­rebé sem­pre tenia raó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.