La dona que dispara

Alícia Sánchez-Camacho és com una metra­lleta, ja ho he dit en més d'una ocasió. No dóna argu­ments. Els dis­para, com l'Alícia Croft. Dis­para perquè parla ràpida­ment i no escolta. Està tan con­vençuda del que diu, fa unes inter­pre­ta­ci­ons tant de manual (d'un manual escrit més enllà de l'Ebre), que no té temps per escol­tar. Al PP estan tan entre­tin­guts anant i venint del jut­jat, pre­sen­tant recur­sos con­tra tot allò que fa olor d'iden­ti­tat –d'iden­ti­tat cata­lana, és clar–, que no són ni cons­ci­ents del que estan sem­brant. I si en són, encara pit­jor. Segu­ra­ment que mai el PP havia fet tant mal a Cata­lu­nya, mai no havia posat tant en qua­ran­tena la legi­ti­mi­tat del Par­la­ment pre­sen­tant recur­sos con­tra lleis apro­va­des amb àmplies majo­ries. I mai no havia sem­brat lla­vors tan peri­llo­ses com les que escam­pen a tort i a dret en el tema de la immi­gració, amb dis­cur­sos demagògics que no por­ten enlloc. Però, és clar, ho fa amb aquesta cara ama­ble i simpàtica, i sem­bla que no passi res. Però no s'enga­nyin, si fos per ella, a Cata­lu­nya no hi hau­ria immersió lingüística, a les uni­ver­si­tats els pro­fes­sors no farien les clas­ses en català, a nosal­tres no cal­dria que l'admi­nis­tració ens atengués per a res en català i això de rei­vin­di­car el català al cinema s'hau­ria aca­bat. L'Alícia viu en el món de les mera­ve­lles. El seu par­tit és el que va pre­sen­tar el recurs con­tra l'Esta­tut, i ara dis­si­mu­len, com si la culpa fos dels jut­ges. En els pro­pers anys, a mesura que es des­ple­gui la sentència, aquest país no serà de les mera­ve­lles perquè farà molts pas­sos enrere. I el PP ho sap. Han tirat la pedra i ara ama­guen la mà. Per això ens envien la sem­pre som­ri­ent Sánchez-Camacho. No s'enga­nyin.