Interdependència catalana

Posats a fer jocs de mans amb les parau­les –i com que CiU, després del con­cili de Reus, ja parla en con­ver­gentès llen­guatge d'inde­pendència sense ano­me­nar-la (pacte fis­cal, tran­sició naci­o­nal, estat propi, Cata­lu­nya plena, etc.)–, un ser­vi­dor (que no és gai­rebé ningú, però que vol ser una mica de tots, amb la qual cosa podria tenir cabuda, si no m'ho impe­dis­sin algu­nes reser­ves molt greus, a “les bar­ques cap a Ítaca”) gosa pro­po­sar que, a més de llui­tar per la inde­pendència de Cata­lu­nya (com ja fan els milers de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana i altres par­tits i grups), quan aquesta sigui un fet (res, un d'aquests dies), tre­ba­llem tots per la “inter­de­pendència cata­lana”.

M'expli­caré, que deia el filòsof tele­vi­siu. Vist el fracàs de les auto­no­mies espa­nyo­les, es trac­ta­ria que cadas­cuna de les auto­no­mies que tingués els pebrots ben posats per inde­pen­dit­zar-se de la matriu cen­tra­lista esta­tista, els tingués –i més gros­sos encara– per fer boti­farra (de manera ele­gant i sense enfa­dar-s‘hi gaire, natu­ral­ment) a tots aquells sec­tors pro­pis (polítics, econòmics, finan­cers, estratègics, en defi­ni­tiva) que, durant més de trenta anys (els que ha durat aquesta comèdia), i des de les matei­xes auto­no­mies, les han por­tat a la misèria política i econòmica reg­nant actu­al­ment.

M'aca­baré d'expli­car, per si cal. Posem un exem­ple: a les Ter­res de l'Ebre o a tot el front piri­nenc, posem per cas, és que algú es creu que, de Bar­ce­lona estant (i mal­grat les dele­ga­ci­ons ter­ri­to­ri­als), que sem­pre queda més a prop que Madrid, la substància del que la soci­e­tat volia ha millo­rat subs­tan­ci­al­ment? Aquest és un tema llar­ga­ment deba­tut a les perifèries agràries, bos­co­ses i flu­vi­als de Cata­lu­nya, però mal­grat la inten­si­tat de les deman­des i el temps que fa que es pro­du­ei­xen, tot això no ha arri­bat, pràcti­ca­ment, ni a les ore­lles dels que poden fer alguna cosa (i si no en saben, que s'espa­vi­lin) des dels còmodes des­pat­xos bar­ce­lo­nins.

Ara mateix, din­tre els com­ple­xos maras­mes comar­cals per sor­tir de la crisi (que si Euro­ve­gas, que si Zèfir eòlic a l'Amet­lla, que si més eòliques ter­res­tres a la Terra Alta, que si l'AVE, que si la MAT, que si deu anys més per a les nucle­ars, que si el reno­vat pro­jecte de trans­va­sar l'Ebre, que si els macro­prostíbuls per aquí per allà, que si les plat­ges con­ver­ti­des en pàrquings flo­tants, com pre­ve­uen a l'Ampo­lla, etc., etc.), vostès cre­uen que amb aquest serial de des­propòsits –des­ti­nats només a satis­fer els bene­fi­cis de grans con­sor­cis pri­vats– podrem dir algun dia, quan esti­guem la mar de satis­fets de ser inde­pen­dents (res, un dia d'aquests), que aquest país pot tor­nar a ser gover­na­ble, si és que ho ha estat mai?

L'altre dia m'ho deia un lúcid eco­no­mista de Gan­desa, Joan Grau: “Si és que la inde­pendència us la rega­la­ran!” Volent dir: arruïnat el país (i no pas, només, a causa de Madrid), només tin­drem tota la lli­ber­tat que con­ce­deix la cons­pi­ració mun­dial con­tra els pobles: la que aquests es pren­guin con­tra aquesta mateixa cons­pi­ració.