Margallo no toca d'oïda

El minis­tre d'Afers Exte­ri­ors, José Manuel García Mar­ga­llo, sor­pre­nia fa deu dies amb la pre­sen­tació en soci­e­tat d'un nou model de finançament que ell mateix vati­ci­nava que té com a objec­tiu final esta­blir un resul­tat “molt simi­lar al dels ter­ri­to­ris forals”. En una entre­vista a El Mundo, el res­pon­sa­ble de la diplomàcia espa­nyola traçava les línies gene­rals d'un sis­tema que, si s'acaba mate­ri­a­lit­zant, li tocarà dis­cu­tir i nego­ciar al minis­tre Cristóbal Mon­toro. D'aquí que s'afirmi que el titu­lar d'Hisenda –que fins ara ha gau­dit del paper de dur davant les exigències econòmiques dels governs ter­ri­to­ri­als, acar­nis­sant-se espe­ci­al­ment amb el català– va aga­far una bona enre­ven­xi­nada quan va veure com el seu col·lega havia des­ta­pat amb qua­tre res­pos­tes un hipotètic pla B per inten­tar debi­li­tar els argu­ments sobi­ra­nis­tes d'Artur Mas sobre el qual el nucli dur de La Mon­cloa se n'havia guar­dat força que la resta de diri­gents del PP ni s'ho ensumés.

Enmig de les con­ver­ses secre­tes entre Mari­ano Rajoy i Mas en les quals no només es va posar sobre la taula la con­sulta sinó també l'ofec econòmic de la Gene­ra­li­tat, la música de fons del que mos­trava Mar­ga­llo no sonava del tot des­a­fi­nada per a un govern català neces­si­tat de liqui­di­tat. Sal­vant totes les diferències –que hi són, i són mol­tes–, és el pro­nun­ci­a­ment més favo­ra­ble al pacte fis­cal que mai un diri­gent polític espa­nyol hagi gosat fer en públic. Anava a la seva García Mar­ga­llo quan el 31 de març va esbos­sar el nou model? Per què ho va fer ell i no el minis­tre d'Hisenda? És força cone­guda l'estreta relació que el titu­lar d'Afers Exte­ri­ors manté amb Rajoy. És un dels pocs minis­tres que real­ment es poden decla­rar amics del pre­si­dent i gau­deix de la seva plena con­fiança. Així que és difícil ima­gi­nar que deixés caure una infor­mació tan sen­si­ble i tan com­pro­mesa –atesa la reacció adversa d'alguns ter­ri­to­ris del PP– sense que el màxim res­pon­sa­ble del govern en tingués constància.

Quan García Mar­ga­llo parla de finançament autonòmic, ho fa des del conei­xe­ment de la matèria. És un dels pocs mem­bres de l'actual exe­cu­tiu que, fins i tot abans de l'arri­bada del PP al poder, ha estu­diat a fons què és i què es reclama en el pacte fis­cal de CiU. Durant la seva estada a Brus­sel·les en qua­li­tat d'euro­di­pu­tat, i com a vice­pre­si­dent de la comissió d'assump­tes econòmics del Par­la­ment euro­peu, fonts pro­pe­res a l'actual minis­tre asse­gu­ren que es va interes­sar per la pro­posta cata­lana i va dema­nar a un repre­sen­tant de la fede­ració que li lliurés el pro­jecte per ana­lit­zar-lo. Alguns fins i tot pun­tu­a­lit­zen que ho hau­ria fet per encàrrec del seu cap de files. En aquell moment, el PP encara era a l'opo­sició, però tot feia pre­veure que Rajoy subs­ti­tui­ria José Luis Rodríguez Zapa­tero al cap­da­vant de l'exe­cu­tiu espa­nyol i calia, doncs, tenir tots els ele­ments sobre la taula per si calia pac­tar amb els de Mas. En aquell temps, de fet, la màxima aspi­ració del pre­si­dent català i líder de CiU era poder ser deci­sius a Madrid per forçar la versió moder­nit­zada dels pac­tes del Majes­tic.

Fonts de la fede­ració sug­ge­rien que García Mar­ga­llo mai no va veure mala­ment l'espe­rit del pacte fis­cal, mal­grat que dis­crepés en l'excés d'auto­no­mia res­pecte a la Hisenda espa­nyola que pretén atri­buir-se l'exe­cu­tiu català. Tot i així, CiU albi­rava un aliat a les seves exigències dins les files del PP en la figura d'un diri­gent amb molta influència sobre Rajoy i que, al damunt, en el període ante­rior a la con­fi­gu­ració del govern, sonava com a ferm can­di­dat a minis­tre d'Eco­no­mia. Final­ment, García Mar­ga­llo va pas­sar a ocu­par la cadira d'Exte­ri­ors –s'asse­gura que hau­ria pre­fe­rit la de Defensa– perquè es diu que Rajoy volia apro­fi­tar el seu bagatge a Brus­sel·les i el seu conei­xe­ment del món econòmic i finan­cer davant una legis­la­tura que ja es pre­veia que esta­ria mar­cada pels dic­tats de la UE.

Un cop a La Mon­cloa, amb una majo­ria abso­luta ina­pel·lable i amb una pressió sense pre­ce­dents sobre els ter­ri­to­ris per reduir el dèficit, la relació entre PP i CiU es va anar torçant. El cop final va ser el canvi de rumb que Mas va impri­mir a la seva car­peta de pri­o­ri­tats, arros­se­gat per la mani­fes­tació de la Diada. A par­tir de lla­vors, García Mar­ga­llo va cap­gi­rar el seu paper d'hipotètic sim­pa­tit­zant del govern català per eri­gir-se en un dels seus prin­ci­pals ari­ets, jun­ta­ment amb José Igna­cio Wert i Jorge Fernández Díaz. De fet, en aquest període d'allu­nya­ment, CiU només ha man­tin­gut una mínima sin­to­nia amb els minis­tres Luis de Guin­dos i José Manuel Soria.

García Mar­ga­llo, en canvi, s'ha carac­te­rit­zat per la seva crítica ferotge a Mas, res­pon­sa­bi­lit­zant l'empenta sobi­ra­nista dels dar­rers mesos de tots els mals de la mal­mesa marca España. I, sobre­tot, s'ha con­ver­tit en un dels artífexs per fre­nar el procés des­ple­gant l'agenda de con­tac­tes per atu­rar el ressò inter­na­ci­o­nal de les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes o avor­tant hipotètiques posi­ci­ons de sim­pa­tia o d'equi­distància que pogues­sin sor­gir dins la UE. Tant és així que va deci­dir ini­ciar una cro­ada con­tra les mal ano­me­na­des ambai­xa­des, dis­se­nyant una llei d'acció exte­rior per la qual es pretén vigi­lar amb lupa els movi­ments de la Gene­ra­li­tat a l'exte­rior. Però el cap de la diplomàcia espa­nyola segueix des­con­cer­tant els seus inter­lo­cu­tors. I després d'haver impul­sat un pro­jecte pel qual dei­xava clar qui té la batuta en les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, ara sem­bla que esta­ria dis­po­sat a nego­ciar els punts més con­tro­ver­tits amb els governs català i basc. “Mai no saps per on aga­far-lo. Inten­tes tocar-lo i s'esmuny com si anés car­re­gat d'oli”, con­clou un diri­gent català.