Taksim

Les pro­tes­tes en defensa de drets i lli­ber­tats públi­ques són un feno­men glo­bal. Hi ha múlti­ples simi­li­tuds entre els joves que pro­tes­ten a São Paulo, el Caire, Ate­nes, Madrid o Istan­bul. Noves gene­ra­ci­ons recla­men un paper actiu en la presa de deci­si­ons, i llui­ten per can­viar velles regles del joc, fins i tot en països amb democràcies con­so­li­da­des. La democràcia repre­sen­ta­tiva que per­met esco­llir cada qua­tre anys els repre­sen­tants polítics és insu­fi­ci­ent, cal millo­rar els meca­nis­mes de par­ti­ci­pació en la presa de deci­si­ons. A Cata­lu­nya, l'expressió d'aquest canvi es mani­festa i con­creta en la majo­ria social que demana el dret de deci­dir per als cata­lans. A Tur­quia, els joves pro­tes­ten con­tra un govern que, mal­grat que té un gran suport elec­to­ral i ha impul­sat deu anys d'enorme crei­xe­ment econòmic, es mos­tra auto­ri­tari i a poc a poc intro­du­eix mesu­res que van reta­llant lli­ber­tats indi­vi­du­als.

La pro­testa a Tak­sim va començar sim­ple­ment amb dese­nes de mani­fes­tants que volien impe­dir la urba­nit­zació de l'ano­me­nat parc Gezi, al cos­tat de la plaça Tak­sim d'Istan­bul. En rea­li­tat, són uns quants arbres al davant d'alguns dels hotels de les cade­nes més luxo­ses. La res­posta des­pro­por­ci­o­nada de les auto­ri­tats a l'hora de repri­mir la pro­testa, amb gasos lacrimògens i canons d'aigua, va con­so­li­dar una reacció gene­ra­lit­zada de pro­tes­tes a Istan­bul i Ankara.

Va coin­ci­dir l'inici de les pro­tes­tes amb una visita que feia al país, con­vi­dat pel Par­la­ment turc i amb un pro­grama d'entre­vis­tes amb mem­bres del govern i de l'opo­sició turca. A Ankara i Istan­bul vaig veure un clima de pro­tes­tes gene­ra­lit­za­des, que volien sim­ple­ment expres­sar el des­con­ten­ta­ment amb una política pre­po­tent i auto­ritària de l'AKP i del seu pri­mer minis­tre Erdo­gan. Fins i tot el pre­si­dent de la República, Abdul·là Gül, a qui molts apun­ten com a suc­ces­sor de l'actual pri­mer minis­tre, va adme­tre que havien entès el mis­satge i que esta­ven dis­po­sats a rec­ti­fi­car no sols en l'ori­gen de la pro­testa –la urba­nit­zació del parc– sinó amb mesu­res adop­ta­des recent­ment i de gran con­tra­dicció popu­lar com són les limi­ta­ci­ons a la venda d'alco­hol. Erdo­gan ha optat per una res­posta dura i poc fle­xi­ble pos­si­ble­ment pen­sant en les pro­pe­res con­vo­catòries elec­to­rals, on ha dema­nat una res­posta con­tun­dent als seus segui­dors. L'alcal­dia d'Istan­bul, on va créixer la figura política d'Erdo­gan, pot ser la clau per conèixer el grau de suport o no al par­tit de govern. A hores d'ara l'opo­sició –i espe­ci­al­ment la prin­ci­pal força, els kema­lis­tes del par­tit repu­blicà– no tenen encara deci­dit can­di­dat.

Tur­quia con­ti­nua man­te­nint viu el pro­jecte d'inte­gració a la UE, tot i que en els dar­rers temps el blo­queig de França, Grècia i Xipre que ha impe­dit obrir nous capítols en el procés d'inte­gració va fent decli­nar el suport popu­lar. Aquesta set­mana mateix, a Brus­sel·les, Ale­ma­nya i Holanda han vetat obrir el capítol 22 de política regi­o­nal argu­men­tant que la posició del govern turc en relació amb les pro­tes­tes no és accep­ta­ble. Europa ha de man­te­nir el repte d'inte­gració d'un gran país com Tur­quia i, per la via d'aquest procés, anar moni­to­rit­zant un procés de veri­ta­ble apro­fun­di­ment democràtic. La dependència directa del poder judi­cial al poder exe­cu­tiu, les limi­ta­ci­ons a la lli­ber­tat d'expressió en els mit­jans periodístics i a les xar­xes soci­als –Erdo­gan ha adver­tit del perill del Twit­ter i s'han produït deten­ci­ons per expres­si­ons en aquest mitjà– són exem­ples d'una democràcia encara imper­fecta, i que viu amb el record dels nom­bro­sos cops mili­tars. Però una nova gene­ració de joves turcs emer­geix i està dis­po­sada a llui­tar per man­te­nir els valors fun­da­ci­o­nals de la república turca d'Atatürk.