‘One direction'

Em consta que no sóc l'únic anglès resi­dent a Cata­lu­nya des de fa un cert temps que s'ha pre­gun­tat com és que els cata­lans han tri­gat tant a orga­nit­zar un referèndum per la inde­pendència. Com se sap, Cata­lu­nya va ser incor­po­rada a l'Estat espa­nyol modern fa 300 anys (per mit­jans vio­lents); i tot i que tot­hom m'asse­gura que és en les tres últi­mes dècades en les quals l'estat cen­tral ha mos­trat més tolerància vers la cul­tura i llen­gua cata­la­nes, no he pogut evi­tar d'obser­var que durant aquest període hi ha hagut una pluja per­sis­tent d'arti­cles i comen­ta­ris als mit­jans de comu­ni­cació cas­te­llans que han qua­li­fi­cat els cata­lans d'egois­tes, gar­re­pes, traïdors i nazis; que hi ha hagut casos docu­men­tats (i no del tot infreqüents) de cata­lans fets fora de bars o insul­tats als car­rers de l'Espa­nya mono­lingüe per haver par­lat entre ells en la llen­gua d'Enric Cas­sas­sas; que hi hagut galle­da­des de piu­la­des veri­no­ses cada cop que algun català ha fet quel­com con­si­de­rat no prou espa­nyol, i que el català ha estat vetat amb assiduïtat en els mit­jans de comu­ni­cació que arri­ben a tot l'Estat (fins i tot quan volies par­lar amb la mare a OT, oi, Beth?). Si afe­gim a tot ple­gat les ingerències non-stop en les com­petències del govern català (quant devem haver gas­tat en advo­cats en 30 anys?) i unes infra­es­truc­tu­res públi­ques tan útils als con­tri­bu­ents cata­lans, la major part útils com les estàtues de Kim Jong-il als nord-core­ans, doncs no és d'estra­nyar que tants cata­lans se sen­tin estran­gers a Espa­nya, país en què –en plena democràcia– s'ha fomen­tat un ambi­ent de des­con­fiança tan estesa envers tot allò català que ni el PP ni el PSOE poden fer cap gest per recon­duir el procés sobi­ra­nista sense suïcidar-se política­ment. Ara que tenim pre­gunta i data, a ambdós par­tits els ha fal­tat temps per dir que hem entrat en un car­reró sense sor­tida. Al con­trari: són ells que hi van entrar, fa 30 anys; i –des­car­tada l'opció mili­tar– no tenen ni la més mínima idea de com se'n sor­ti­ran.