Els deures de la ‘senyo' i la criada valenciana

Carme For­ca­dell tre­ba­lla al Depar­ta­ment d'Ense­nya­ment, i dime­cres a la nit, al sopar col·loqui Ultònia, va voler fer de senyo i va posar “deu­res” als assis­tents: convèncer almenys una per­sona cadascú de votar un par­tit sobi­ra­nista el 27-S. Es veu que ho diu en tots els actes –expli­cava, sor­ne­guera, que li diuen pesada però que li és igual–, perquè compta que, si tots els que van votar sí i sí el 9-N con­ven­cen algú, “això ja està fet”.

For­ca­dell va insis­tir molt a remar­car l'“opor­tu­ni­tat única que tenim al davant” –“hem arri­bat més lluny del que ningú podia ni somiar fa tan sols tres anys”– i a fer el compte enrere cap al 27-S: “Només fal­ten 149 dies i hem de fer molta feina.” Avui ja només són 147. La feina, és clar, és fer els deu­res, convèncer els inde­ci­sos. La pre­si­denta de l'ANC sabia qui tenia de públic –una vui­tan­tena de per­so­nes, bàsica­ment del món econòmic gironí– i la seva inter­venció ini­cial es va cen­trar sobre­tot a expli­car els bene­fi­cis econòmics de tenir un estat propi. I va aga­far, de nou, el rol de senyo, demos­trant que té la lliçó ben apresa i el to didàctic que cal per fer arri­bar els mis­sat­ges: que els petits empre­sa­ris i autònoms han de tenir més faci­li­tats per acce­dir al crèdit, que el cas Cas­tor és un escàndol i les balan­ces fis­cals, una ver­go­nya, que va deta­llar en xifres... Més enllà de l'eco­no­mia, la lliçó que For­ca­dell va trans­me­tre perquè els assis­tents puguin difon­dre incloïa també el tren­ca­ment de “dos mites”: el procés català “no va con­tra Espa­nya” i és una “fal·làcia” que després de les elec­ci­ons espa­nyo­les serà més fàcil, ja que “no hi ha cap par­tit espa­nyol que res­pecti el dret d'auto­de­ter­mi­nació, excepte IU”.

En el col·loqui final, a més del compte enrere cap al 27-S, també pla­nava en l'ambi­ent un altre compte enrere: el del comiat de For­ca­dell de la pre­sidència de l'ANC, que serà d'aquí a dues set­ma­nes. Diver­ses inter­ven­ci­ons van ser per agrair-li la feina feta i també se li va pre­gun­tar per les dis­crepàncies que la premsa asse­nyala que hi ha en el si de l'enti­tat. For­ca­dell va dir que “la premsa exa­gera” i que “ara és pau i glòria com­pa­rat amb els ini­cis”.

L'altre tema que va sor­tir repe­ti­da­ment va ser el neguit per la mala sin­to­nia entre CiU i ERC. For­ca­dell va mos­trar-se també pre­o­cu­pada i va ins­tar els par­tits sobi­ra­nis­tes a tenir clar “que l'objec­tiu és tan gran que és més impor­tant que les pro­pos­tes de cadascú”. Però també va voler ser molt clara amb els assis­tents: “Tenim els par­tits que tenim per ballar i hem de fer la inde­pendència amb aquests.”

El moment més intens va ser amb l'advo­cat Jan Casa­de­vall, del gremi de cons­truc­tors i un clàssic ja d'aquests actes a l'Ultònia. Li va dir a For­ca­dell que ja no s'ho creia, que veia que l'Estat espa­nyol està enro­cat, que res s'ha mogut després del 9-N i que no veu que s'hagi de moure després del 27-S. “Anant a mani­fes­ta­ci­ons i votant no farem res.” Lògica­ment, For­ca­dell hi va dis­cre­par rotun­da­ment: “Jo sí que crec que votant s'arre­glen les coses i deso­bei­rem quan toqui, no cal avançar el que pen­sem fer i avi­sar així l'Estat.”

L'anècdota de la nit va venir a través d'un empre­sari que va expli­car que fa dècades que té una cri­ada valen­ci­ana que mai no ha acon­se­guit que parli català i que en una festa li va mos­trar l'entu­si­asme que hi havia pel procés i ella va con­tes­tar-li: “Los cata­la­nes lo queréis todo para voso­tros.” For­ca­dell hi va tro­bar ràpida­ment la solució: “Li diu que si vota par­tits sobi­ra­nis­tes li apu­jarà el sou i ja està.” Va ser l'únic deure par­ti­cu­lar que va posar la senyo.