la crònica
Aparcament insòlit
Entra un operari a la sala del menjador. Deu estar treballant a la carretera perquè duu una armilla reflectora, d'aquell groc llampant que fa mal d'ulls.
«Algú de vosaltres té un Honda Cívic?» –pregunta en veu alta. I encara insisteix: «Un Honda Cívic vermell?»
Som a Toses. No pas a la collada que separa la Cerdanya del Ripollès, sinó al poble de Toses, just al peu del començament de la gran pujada. Ara mateix no us sabria dir si el poble va donar nom a la collada o si va ser a l'inrevés. Ens hem parat a dinar, com tants esquiadors que omplen el pap abans de tornar a casa. És dimecres i fa un dia ben assolellat. Al davant de les finestres del restaurant els boscos i els prats pinten de verd la muntanya que s'enfila cap als cims nevats. Són cap a les quatre de la tarda.
«Un Honda Cívic vermell» –repeteix l'home. I quan veu que una parella de mitjana edat i un noi s'aixequen de la taula, sentint-se al·ludits, hi afegeix: «Teniu el cotxe al mig de la via.»
Tots pensem que els està fent una broma. Que el cotxe deu fer nosa per alguna maniobra. Surten els tres interessats. Quan tornen comprenem el nostre error. Havien deixat el cotxe aparcat a la placeta que hi ha a la vora del restaurant, s'ha desfrenat i ha començat a córrer per la baixada fins a saltar el gran marge que la limita. A sota, certament, hi ha la via del tren. I el vehicle vermell sobre les vies. No sembla pas, des de dalt, que hagi estat objecte de gaires desperfectes. Ja s'ho trobaran.
L'operari de l'avís explica ara als amos del restaurant que ells eren a baix, treballant a la carretera que serpenteja arran de riu, quan han vist el cotxe que baixava rostos avall. Refets de l'ensurt, han corregut per mirar si hi havia algun ferit atrapat a dintre. Per sort, no hi havia ningú al volant. Llavors han entès què havia passat i han vingut al restaurant. Des del restaurant han trucat a les estacions de Ribes de Freser i de Puigcerdà, avisant del problema, que a aquella hora era probable que hagués de passar algun tren. Calia evitar un accident més greu, un desastre. També deuen haver avisat algun centre d'emergències perquè al cap de poca estona ja teníem allà un cotxe dels bombers de Ribes de Freser, mirant de fer alguna cosa per treure el vehicle del seu «aparcament» insòlit. No era pas fàcil. La via del tren queda a mig camí entre dues carreteres, la que segueix el riu i la que s'enfila al poble i enllaça amb l'eix pirinenc, però a nivell diferent. Caldria més maquinària, potser alguna grua potent. Trucades telefòniques i gestions de tota mena. Quan hem marxat encara rumiaven com es podia encarar la feina.
El poble de Toses sembla dormir al solei de la tarda, amb l'esquena estintolada a la muntanya. Com sempre.
