Societat

tradicions

mercat de segona mà

Mercat obert i universal

És el dia de l'any que el mercat de segona mà de Celrà obre

A tocar de la carretera de Bordils, sota els plàtans del polígon industrial, es poden trobar mobles antics, llibres, roba i claus de pas

“La nostra relació amb els Mossos i l'Ajuntament és perfecta ”
Cal el nom, el carnet d'identitat i un telèfon per poder parar

Són dos quarts de set del matí, és fosc, el fred pela les mans, però aquest dis­sabte de desem­bre, a tocar de la car­re­tera de sor­tida de Celrà en direcció a Bor­dils, es viu una acti­vi­tat inu­si­tada. Sota els plàtans que sepa­ren la ruta del polígon indus­trial, vehi­cles de tota mena, espe­ci­al­ment cami­o­ne­tes i cami­ons de petit tonatge, es dis­pu­ten un lloc al prat on una hora i mitja més tard s'obrirà el mer­cat de segona mà i de bro­can­ters que ha con­ver­tit aquest poble, situat a dotze quilòmetres de Girona, en una tro­bada ine­lu­di­ble per a totes les per­so­nes que bus­quen opor­tu­ni­tats. Allà poden tro­bar des de qual­se­vol tipus de clau, ja siguin angle­ses, d'estre­lla, Allen o de les que obren por­tes, fins a ser­res mecàniques, elec­tro­domèstics, sol­dats de plom, lli­bres impos­si­bles, roba usada, mobles ori­gi­nals, tas­ses, olles, cas­so­les i altres eines de para­ment de casa. No par­lem de la cova d'Alí Babà, sinó del mer­cat de segona mà que cada dis­sabte de l'any, si és que no plou massa, con­voca entre mil cinc-cen­tes i dues mil per­so­nes, que poden arri­bar a ser qua­tre mil en dies asse­nya­lats, com el 24 pas­sat, que era la vigília de Nadal i el tió havia de cagar molt.

Tot just des­punta l'albada que ja es fan les pri­me­res transac­ci­ons. Encara no ha arri­bat el pri­mer cli­ent quan els expo­si­tors tan­quen els trac­tes: “Aquí –ens asse­gu­rava un veterà que no vol ser iden­ti­fi­cat– vénen a com­prar molts pro­fes­si­o­nals que tant arri­ben dels encants de Bar­ce­lona com del sud de l'Estat francès, i com­pro­ven que aquest es un bon mer­cat per tro­bar el que volen.” El nos­tre inter­lo­cu­tor, que és un gat vell i coneix els secrets dels bro­can­ters i la com­pra de segona mà, recorda que, quan l'Ajun­ta­ment de la CUP va impul­sar la cre­ació del mer­cat, el van situar al car­rer dels Piri­neus, però l'aposta va morir d'èxit, ja que el nom­bre d'expo­si­tors no va parar de créixer, no hi havia prou apar­ca­ment i, a l'estiu, sense cap arbre, allò era un forn. Va ser Dani Cor­nellà, l'actual alcalde, qui va pro­po­sar de situar-lo al polígon indus­trial.

Pas enda­vant

Aquell va ser un pas enda­vant impor­tant que no tan sols va aju­dar a la con­so­li­dació de la pro­posta, sinó que va dema­nar una nova manera de ges­ti­o­nar. Així, desprès d'un con­curs públic con­vo­cat pel con­sis­tori, la res­pon­sa­bi­li­tat va pas­sar a Alex Picazo, un exlli­bre­ter que desprès de patir la fallida d'una botiga que havia obert al Barri Vell de Girona havia tro­bat com a sor­tida pro­fes­si­o­nal fer mer­cats, espe­ci­al­ment el de Tor­dera, on tenia parada, i al seu soci Rodrigo Mon­te­rosa, biòleg marí, nas­cut a Navarra, a qui les cir­cumstàncies de la vida van por­tar a Girona. Pro­po­sant una admi­nis­tració trans­pa­rent foca­lit­zada a mar­car unes nor­mes estric­tes que s'apli­quen sense coar­tar la lli­ber­tat dels expo­si­tors ni dels cli­ents i que ser­vei­xen per a acla­rir qual­se­vol malentès o enfron­ta­ment, avui estan con­tents dels resul­tats i del bon fun­ci­o­na­ment de la fira. “ Nosal­tres –asse­gu­ren– mirem que hi hagi un equi­li­bri entre el bro­can­ter, el col·lec­ci­o­nisme, la segona mà i els qui venen andròmines de tota la vida.”

Els requi­sits per poder parar no són gaire estric­tes, i a les per­so­nes interes­sa­des només els cal “fer un cor­reu electrònic que inclo­gui el nom, el DNI o la carta de residència i el telèfon”, la qual cosa vol dir que no dema­nen el cer­ti­fi­cat d' autònoms “perquè la majo­ria de la gent que exposa no es pro­fes­si­o­nal”. Els dos res­pon­sa­bles tenen molta cura de no dei­xar créixer el nom­bre de para­dis­tes i l'han esta­bi­lit­zat “en cent, que en rea­li­tat son cent vint, perquè molts com­par­tei­xen la parada amb els seus parents”.

A dos quarts de dotze del matí, quan la situ­ació s'ha nor­ma­lit­zat i sota els plàtans es viu un autèntic cafarnaüm en què tant pots tro­bar-hi ves­tits de mili­tar, con­so­les angle­ses, mobles bar­rocs, saba­tes de segon peu, nines de por­ce­llana anti­gues, mòdems i ordi­na­dors de pri­mera gene­ració, per exem­ple Ams­trad, que enge­guen el sis­tema ope­ra­tiu amb un dis­quet, Picazo i Mon­te­rosa pas­sen a cobrar el dret de parar:“Els nos­tres preus –diuen– estan molt ajus­tats, nor­mal­ment cobrem catorze euros el dia al para­dista pro­vi­si­o­nal i ho rebai­xem a tretze quan vénen tot el mes. Sem­bla que són quan­ti­tats irrisòries –con­ti­nuen–, però tenim pre­sent que per a algu­nes per­so­nes el preu no com­porta cap pro­blema, i, en canvi, per a d'altres és tot un món.” Si repas­sem les para­des ens tro­ba­rem dos mons antagònics con­vi­vint en un espai reduït. Per una banda hi ha els bro­can­ters pro­fes­si­o­nals, que, atrets per la gran quan­ti­tat de visi­tants, ofe­rei­xen des de mobles a peces de col·lec­ci­o­nista, i, per l'altra, un grup de per­so­nes que inten­ten treure un petit ren­di­ment de la venda, alguns per com­ple­men­tar la pensió, d'altres perquè les com­pli­ca­ci­ons deri­va­des de la crisi els han fet per­dre la casa i els han obli­gat a tras­lla­dar-se a un altre pis i han deci­dit ven­dre tot el que els sobrava. També hi ha els qui s'han tro­bat sense atur ni pres­ta­ci­ons soci­als i han tro­bat en la venda de segona mà un camí per sor­tir de la com­pleta ruïna. Un uni­vers can­vi­ant que Picazo i Mon­te­rosa resu­mei­xen en dues anècdo­tes:“Aquí no dei­xem ven­dre roba nova, és una de les nor­mes del mer­cat, i una vegada va venir una per­sona que ofe­ria ves­tits i ano­racs coberts encara amb el plàstic amb què havien sor­tit de fàbrica, i li vam dir que havia d'anar-se'n; un altre cop un jove ense­nyava un por­quet que volia ven­dre i el por­tava pen­jat a collibè. Li vam dir que aquí no es venien ani­mals vius. Ell ens va res­pon­dre que l'estava pas­se­jant, que tenia estrès.”

La veri­tat és que tot i la vari­e­tat de colors que es res­pira al mer­cat, no hi ha hagut grans con­flic­tes i, en cas que n'hi hagi, la con­nexió entre els orga­nit­za­dors, l'Ajun­ta­ment i els Mos­sos d'Esqua­dra –que tant patru­llen d'uni­forme com de paisà– és fona­men­tal per man­te­nir la calma i solu­ci­o­nar petits pro­ble­mes, com els sor­gits quan hi ha un retorn fora de ter­mini –el cli­ent sem­pre té una set­mana per tor­nar qual­se­vol com­pra que no fun­ci­oni-–o un pro­blema pun­tual, com el d'una bici­cleta robada, que va ser denun­ciat pel mateix para­dista abans de posar-la al mer­cat.

No par­lem d'un espai ideal, però sí que podem expli­car que hi ha cli­ents habi­tu­als que no es per­den l'esde­ve­ni­ment cap dis­sabte, també que s'ha ampliat el tipus de públic i que, si fins fa poc el mer­cat es nodria de cli­ents del país, ara s'hi poden veure molts fran­ce­sos, rus­sos i, a l'estiu, que segons els res­pon­sa­bles és l'època més fluixa de l'any, ale­manys i turis­tes d'altres naci­o­na­li­tats. No cal aixe­car-se a les sis del matí per veure com mun­ten les para­des, però si algú arriba entre les dotze i la una es pot pen­sar que és el Mer­cat de les Puces de París.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia