“En certa manera, el llibre surt per prescripció mèdica”

Tot això surt una mica per prescripció mèdica. Venia d’una depressió greu que havia acabat amb un ingrés psiquiàtric i, al cap de quinze dies, començava el confinament per la covid-19. Ens tancaven a tots a casa. Estava totalment desorientada i, de cop, em vaig trobar fent sessions telemàtiques amb la psicòloga i el psiquiatre, amb tota la fredor que comporta una relació a través de la pantalla. Era molt difícil.

Suposo que fruit de la medicació i de la malaltia mateixa, tenia moltes llacunes i necessitava ordenar la història en el temps. La terapeuta em va aconsellar que fes servir l’escriptura per intentar crear una línia cronològica que m’ajudés a recordar i a entendre les coses en un context de confinament. Així va ser com vaig començar a escriure i, de sobte, em vaig adonar que estava escrivint en tercera persona i que havia començat a introduir uns personatges en la història que no tenien res a veure amb mi ni amb el que jo havia viscut, però la història conservava unes grans dosis autobiogràfiques i, alhora, tenia vida pròpia. Així va sorgir la novel·la... És que en aquell moment tan bèstia... Tots tancats a casa... Era molt... Era massa! Crec que això i el fet que jo sempre he escrit en diferents contextos em van acompanyar en aquest procés. La veritat és que no hi vaig donar gaires voltes i em vaig posar a escriure gairebé sense pensar-ho.

Sí. Va començar a tenir vida pròpia i això em va fer gaudir molt, perquè li passaven coses i, alhora, era molt autobiogràfica i reflectia el context estrany del confinament i d’una evidència pròpia. Però també li passaven coses que no m’han passat mai i estava envoltada de personatges que tampoc han format mai part del meu entorn. I així va néixer Internament.

No, no... No va ser premeditat. I, de fet, és que em costa explicar-ho ara, perquè en aquell context tan de tancament era normal. És en aquell moment que tenia temps per fer el llibre que sempre havia volgut escriure. De fet, mai no havia escrit una cosa tan llarga i la història apareix, i quan m’adono del que està passant començo a gaudir-ho molt. I aleshores sí que vaig pensar que seria una novel·la. I passa a ser un repte important i també una eina per afrontar el procés que havia d’afrontar i posar ordre als meus records.

Prendre consciència de tot el que havia viscut va ser molt dolorós. Tenia moltes notes en brut que utilitzava per posar paraules a moments intensos i poder-ho treballar amb la psicòloga en les sessions. I, en el moment en què això pren forma de novel·la, tots aquests moments tan intensos, tot aquest dolor, han de ressorgir en la protagonista de la novel·la. Això és un exercici molt dolorós per a mi, també. Escriure és un ofici, l’ofici de posar paraules a les coses que vius i que sents. I la depressió és un concepte que està molt banalitzat. La gent ho identifica amb un mal moment, però la malaltia és una putada: perds la capacitat de reacció, la capacitat de viure. Prendre consciència de tot això i explicar-ho, primer a tu mateixa, i després als altres, és molt dolorós. Però el procés també va ser superterapèutic, perquè vaig poder ordenar tot això que tenia a dins. I tot aquell garbuix de pensaments que tenia en brut en una llibreta es va convertir en un procés de cura i va ajudar molt.

Sí, sí, sí. I, sobretot, prendre consciència del que estaves vivint. Ho dic en totes les presentacions, però m’agrada molt. Emmanuel Carrer, l’escriptor francès, diu que la depressió és irrecordable perquè mentre ho vius no ets capaç d’explicar-ho i quan ha passat no ho pots explicar. Jo et puc explicar la imatge, però els sentiments són molt difícils d’explicar perquè ni tu mateix els entens. Per a mi, intentar convertir aquelles notes en brut en una cosa que fos comprensible per a la gent de fora era bèstia, però també era gratificant donar-hi forma.

Acabada, acabada, acabada, mai... Crec que, si m’haguessin deixat, jo encara l’estaria retocant, però arriba un moment en què l’editora diu prou. I s’ha de tancar la carpeta.

No, no, no, no... Jo ho vaig escriure per a la meva satisfacció personal de ser capaç d’escriure una cosa llarga... Per a mi, era això el que volia fer. En cap moment tenia la idea de portar-ho a cap editorial. El que passa és que, quan ho tinc escrit i hi poso el punt final, ho ensenyo a dos amics: un filòleg i un llibreter. I tots dos em diuen que això pot tenir recorregut i m’animen a moure-ho. Però, si no arribo a tenir amistat amb aquestes dues persones que m’hi impulsen, jo m’hauria quedat amb el text en un calaix i ja està. I aleshores ve un altre procés, perquè jo soc més aviat tímida i això d’obrir-te en canal d’aquesta manera davant del món... Buf! Dius: “Hòstia!” Però ve la Rosa Rey i no li pots dir que no. I de seguida vaig entrar en el procés de l’edició. I aquest treball amb l’editora va ser molt bonic, i vaig aprendre moltíssim.

Dir que era una novel·la tampoc tenia gaire sentit; per tant, per ser fidels a la realitat, havíem de dir que era una novel·la autobiogràfica, intentant remarcar sempre que els personatges de l’entorn són ficcionats: els fills no tenen res a veure amb els meus fills, la parella no té res a veure amb la meva exparella. Això sí que per a mi és important remarcar-ho. I sí que t’agafa un moment de por. Però la gent que em coneix ja sap veure què hi ha de creat i què pot ser més propi. I la veritat és que em pensava que m’impactaria molt més, però ha anat tot tan rodat que no m’ha cohibit en aquest sentit... Perquè tothom m’ha acabat dient “a mi em va passar una cosa semblant”, o “conec una persona que ha viscut una cosa semblant”. I, en aquests moments, t’adones que tothom ha viscut històries per l’estil, i no passa res... Ho expliquem i ja està.

Fins ara la gent no volia mirar o no volia veure. En certa manera, és veritat que se n’ha de parlar molt més i s’ha de visibilitzar.

Hi ha moltes persones que s’apropen i que agraeixen el fet d’haver posat paraules als sentiments i, sobretot, la desmitificació, perquè ens pot passar a tots i, quan ho expliques, et sents més acompanyat, és clar. Quan venen i m’expliquen que llegir el llibre els ha ajudat perquè s’hi han sentit identificats, penso que aquest és el veritable valor del llibre.

M’agrada, sobretot, perquè és el que jo he buscat tantes vegades en tants altres llibres. Agraeixes quan algú posa paraules a coses que tu també has sentit. També m’adono que hi ha gent que t’explica que està en plena crisi, i que encara falta molta cura social. Si ve a explicar-m’ho en una presentació i veus que aquella persona està desbordada, penses: “Ostres, si m’ho expliquen a mi, que no em coneixen de res, simplement per la identificació amb el llibre, què és el que falla socialment? Per què aquesta persona no està recorrent a gent que la pot ajudar?” I aleshores t’adones que queda molt camí per escriure. Tampoc sé la solució, però és molt important trobar espais...

Sí. Evidentment, hi ha d’haver professionals, la part més mèdica. Però la xarxa social és clau. Hem d’estar més preparats. No se’ns educa per afrontar-ho...

No se’n parla bé, i el rol del cuidador, per exemple, és complicadíssim. Conviure amb una persona que té una malaltia mental sempre costa molt d’entendre i ningú ens n’ha ensenyat. Fem cursos de primers auxilis i tots sabem què hem de fer quan algú s’escanya, però no sabem què hem de fer si detectem que la persona que tenim al costat és al pou d’una depressió que no esperàvem. Aquí ens queda molta feina a fer.

Sobretot, parlar-ne molt més i en tots els àmbits. Des de les escoles fins a les empreses...

Sí, sí, sí, s’estan fent coses. Fa poc, i per casualitat, a la meva empresa hem rebut una formació d’Obertament, una entitat que es dedica, precisament, a trencar amb l’estigma de la salut mental, i et fan un taller i et passen un protocol sobre com pots tenir cura dels companys i fer-ho bé, generant espais de conversa, introduir un rol a l’empresa per assegurar-nos que tothom està més o menys bé, tenir els telèfons de tothom per si algú es troba malament... Aquestes coses, en l’àmbit de l’empresa, moltes vegades no es pensen. I, si algú té un problema de salut mental, que hi hagi el protocol sobre com vols que s’actuï, o si tens una crisi d’ansietat a la feina, i està molt bé perquè tothom pot tenir una crisi d’ansietat en un moment donat. I el simple fet de fer aquest exercici, de pensar i preveure, pot ajudar molt. I el que deia de les escoles... El meu fill és molt petit, però quan arriba a l’escola posa de quin color se sent. Doncs fem-ho tots! Per què els adolescents no poden posar de quin color se senten? Potser això ens ajudaria a veure que el company del costat fa molts dies que se sent de color marró i això ens obre els ulls... Necessitem molta més consciència en clau social i en clau institucional. Precisament, és en aquest àmbit que s’ha de parlar de temes com el moment de l’ingrés... Socialment, hauríem de pactar un tracte molt més humà de les contencions físiques i de la contenció química. Necessitem abordar aquest tema d’una manera diferent. Falta un canvi de mirada, un canvi de protocols. Jo no soc experta, no sé com s’ha de fer. El que sí que tinc clar és que s’ha de canviar. Quan la gent es dedica a això, ha de tenir molta consciència d’on és i ha de tenir un gran respecte per la persona. Molt de respecte, perquè allò que li fas en un moment de crisi la pot marcar per a tota la vida.