Idiomes a l'escola

Una amiga ense­nya anglès en una escola de primària. No res, les bece­ro­les. De fet, tam­poc és que l'anglès de l'amiga sigui gaire flo­rit. Es fa enten­dre, si arriba el cas, i poca cosa més. Va pas­sar les pro­ves com calia, això sí. Sap prou anglès per fer la feina que fa, de segur.

–El que passa –em diu– és que és molt difícil tre­ba­llar amb una vin­tena d'alum­nes tan poc homo­ge­nis. En tinc que van a classe fora de l'escola, d'altres que han après una mica d'anglès a casa seva. Però una majo­ria no en tenen ni idea. N'hi ha que tot just apre­nen ara a par­lar una mica en català. I fins i tot n'hi ha que ni el cas­tellà no el domi­nen. Hi ha molta immi­gració. Ja se sap. Si fas la classe amb un nivell baix, els que en saben una mica s'avor­rei­xen. Si apu­ges una mica el llistó, t'ado­nes que molts no la poden pas seguir.

La com­prenc. Ara tot­hom sap que s'ha de saber anglès per anar pel món. Però no sé pas si hem tro­bat el mètode perquè els infants n'apren­guin. Pot­ser no n'hi ha pas prou amb la bona volun­tat de tot­hom. El repte és enorme: els nos­tres infants, a més d'assu­mir tot el currículum que els hem pre­pa­rat, han de sor­tir de l'escola domi­nant dues llengües com a mínim, tres o qua­tre per poc que es pugui. Se'n sor­ti­ran?

Quan jo estu­di­ava el bat­xi­lle­rat, la llen­gua que se'ns ense­nyava era el cas­tellà. I una mica de francès. A l'ins­ti­tut de la Força hi posa­ven força volun­tat perquè n'aprenguéssim, de francès. Fins i tot van orga­nit­zar un inter­canvi amb Per­pinyà. Devia ser el 1953. Ens van visi­tar com­panys del Lycée, que varen men­jar i dor­mir a les nos­tres cases. Desprès, nosal­tres anàrem a Per­pinyà, a casa seva. Recordo que els giro­nins van repre­sen­tar La dama boba, de Lope de Vega, en un tea­tre d'allà. Però dei­xem-ho estar. El que ara volia recor­dar és que tots els estu­di­ants de la nos­tra edat de Per­pinyà ente­nien i par­la­ven per­fec­ta­ment l'espa­nyol. I que cap dels giro­nins sabia pro­nun­ciar en francès més de qua­tre parau­les. La diferència era abis­mal.

Hi dedi­ca­ven més temps, ells, a apren­dre idi­o­mes estran­gers? Eren més lles­tos? Seguien uns mètodes més adi­ents i eficaços? No us ho sabria dir. Però les coses van ser així com us ho explico. Pot­ser –vés a saber– el nivell de cas­tellà dels fran­ce­sos no era gaire més alt que el nos­tre de francès. Però aque­lla petita diferència feia que, per como­di­tat, parléssim en cas­tellà. Si no haguéssim tin­gut un idi­oma comodí pot­ser ens hauríem prou espa­vi­lat amb el nos­tre pobre francès: hauríem hagut de per­dre la ver­go­nya per sobre­viure a la visita.

En tot cas l'amiga que ense­nya anglès m'ha fet recor­dar aque­lla història. M'agra­da­ria pen­sar que els seus alum­nes, el dia de demà, quan bai­xin de l'avió i visi­tin Lon­dres, siguin més capaços d'enten­dre i fer-se enten­dre.