la crònica
Idiomes a l'escola
Una amiga ensenya anglès en una escola de primària. No res, les beceroles. De fet, tampoc és que l'anglès de l'amiga sigui gaire florit. Es fa entendre, si arriba el cas, i poca cosa més. Va passar les proves com calia, això sí. Sap prou anglès per fer la feina que fa, de segur.
–El que passa –em diu– és que és molt difícil treballar amb una vintena d'alumnes tan poc homogenis. En tinc que van a classe fora de l'escola, d'altres que han après una mica d'anglès a casa seva. Però una majoria no en tenen ni idea. N'hi ha que tot just aprenen ara a parlar una mica en català. I fins i tot n'hi ha que ni el castellà no el dominen. Hi ha molta immigració. Ja se sap. Si fas la classe amb un nivell baix, els que en saben una mica s'avorreixen. Si apuges una mica el llistó, t'adones que molts no la poden pas seguir.
La comprenc. Ara tothom sap que s'ha de saber anglès per anar pel món. Però no sé pas si hem trobat el mètode perquè els infants n'aprenguin. Potser no n'hi ha pas prou amb la bona voluntat de tothom. El repte és enorme: els nostres infants, a més d'assumir tot el currículum que els hem preparat, han de sortir de l'escola dominant dues llengües com a mínim, tres o quatre per poc que es pugui. Se'n sortiran?
Quan jo estudiava el batxillerat, la llengua que se'ns ensenyava era el castellà. I una mica de francès. A l'institut de la Força hi posaven força voluntat perquè n'aprenguéssim, de francès. Fins i tot van organitzar un intercanvi amb Perpinyà. Devia ser el 1953. Ens van visitar companys del Lycée, que varen menjar i dormir a les nostres cases. Desprès, nosaltres anàrem a Perpinyà, a casa seva. Recordo que els gironins van representar La dama boba, de Lope de Vega, en un teatre d'allà. Però deixem-ho estar. El que ara volia recordar és que tots els estudiants de la nostra edat de Perpinyà entenien i parlaven perfectament l'espanyol. I que cap dels gironins sabia pronunciar en francès més de quatre paraules. La diferència era abismal.
Hi dedicaven més temps, ells, a aprendre idiomes estrangers? Eren més llestos? Seguien uns mètodes més adients i eficaços? No us ho sabria dir. Però les coses van ser així com us ho explico. Potser –vés a saber– el nivell de castellà dels francesos no era gaire més alt que el nostre de francès. Però aquella petita diferència feia que, per comoditat, parléssim en castellà. Si no haguéssim tingut un idioma comodí potser ens hauríem prou espavilat amb el nostre pobre francès: hauríem hagut de perdre la vergonya per sobreviure a la visita.
En tot cas l'amiga que ensenya anglès m'ha fet recordar aquella història. M'agradaria pensar que els seus alumnes, el dia de demà, quan baixin de l'avió i visitin Londres, siguin més capaços d'entendre i fer-se entendre.
