Càncer de pròstata

Sóc un home afor­tu­nat. De les nom­bro­ses vari­e­tats de càncer, clas­si­fi­ca­des segons el com­por­ta­ment de les cèl·lules, l'òrgan on es desen­vo­lu­pen i l'agres­si­vi­tat, m'ha tocat el més pro­pa­gat mun­di­al­ment: el de pròstata. Dit amb pro­pi­e­tat, un ade­no­car­ci­noma. Per què diuen que sóc afor­tu­nat? Doncs perquè el per­cen­tatge de mor­ta­li­tat és el més baix i tinc l'estadística a favor. Amb el més agres­siu tinc un avan­tatge d'un 90% i amb el de menys, sols un 10%. El càncer és com el matri­moni, la família, l'Esta­tut, el govern, els impos­tos, els nego­cis i la sort. Hom té el que té i de què ser­veix fer-se mala sang? Els que es divor­cien o se sepa­ren i s'apa­re­llen nova­ment, tro­ben la solució per­fecta? I ara! Més o menys com l'altre i sovint pit­jor. I els que cre­uen que després de la crisi reco­bra­ran el nivell de vida? I els il·lusos que con­fien en el nou Esta­tut? I els que espe­ren la inde­pendència?

Penso poc en el meu pro­blema i sols algun cop a les nits d'insomni crònic hi tinc una con­versa. Faig: «Què fas noi? T'ho pas­ses bé a la pròstata. Amb les hor­mo­nes feme­ni­nes que t'envio, deus orga­nit­zar gua­te­ques de conya. Passa-t'ho bé i no pla­ne­gis excur­si­ons pels òrgans: com a la pròstata, enlloc.» En rea­li­tat penso: «Cabró capa­dor i assassí, ocupa soli­tari allot­jat i ali­men­tat de gorra!» El fotut és que amb els preus reben­tats dels viat­ges, si se li acut fer-ne un al pàncrees, al còlon o bé al pulmó, li agrada l'ambi­ent i s'hi queda? Faig bé de fil­trar-li la publi­ci­tat. No té ni ràdio ni tele­visió: amb El Punt en fa prou.

Resto indig­nat en saber que les mul­ti­na­ci­o­nals far­macèuti­ques i els cen­tres de recerca dedi­quen els seus mit­jans per tro­bar nous fàrmacs per als càncers mul­ti­tu­di­na­ris. Als mino­ri­ta­ris, molts d'ells malig­nes, els pres­ten ben poca atenció: no venen. Ara bé, lla­vors què han d'espe­rar, per exem­ple, els afec­tats pel sar­coma d'Ewing, càncer dels ossos de gran mor­ta­li­tat, que afecta nens, ado­les­cents i adults joves? És un crim no dedi­car el mateix esforç a totes les vari­e­tats d'afecció. La filan­tro­pia de comp­ta­des per­so­nes, fun­da­ci­ons com ara Fero i oncòlegs com el doc­tor Josep Baselga, llui­ten per cor­re­gir la inhu­mana rea­li­tat aju­dant en pro­jec­tes inno­va­dors d'excel·lència. La Uni­tat de Recerca en Teràpia Mole­cu­lar del Càncer (UITM) de l'Ins­ti­tut d'Onco­lo­gia de la Vall d'Hebron (VHIO) ha nas­cut amb aquest fi. Els altres, sols amb fina­li­tat comer­cial fona­men­tada estadísti­ca­ment.

Per què m'he de sen­tir afor­tu­nat? Perquè tinc al cos­tat la indústria far­macèutica i els per­cen­tat­ges estadístics? Perquè puc triar el trac­ta­ment entre diver­sos, tots efec­tius? Aquells als quals s'atri­bu­eix el mal a fumar o a beure paguen penyora, però els que com jo no hem fumat mai, hem begut sols vi amb mode­ració i algun whisky per ren­tar les dents hem d'estar con­tents? Si jo i l'estadística fóssim joves, pot­ser encara podria lli­gar-me-la! Ara, amb el cap prou clar, sols lligo sudokus dels 6-7 i algun bon dinar. I que duri!