“Cada família té la seva història”
El periodista i escriptor Albert Forns Canal recull el testimoni d’una vintena de supervivents del bombardeig de Granollers
‘I el cel ens va caure al damunt’ recrea les seves vides abans, durant i després de l’atac
En Joan Canal baixa al matí a la Porxada per avisar les clientes que avui la Pilar, la seva jove, no despatxarà el peix. La dona té la parada tancada perquè ha decidit fer cap a Sant Martí Sesgueioles, on pensa que podrà veure el seu fill petit, de la lleva del biberó. A casa queden la dona i una neta, filla de la Pilar, que, uns minuts després de sortir en Joan, sentiran un soroll eixordador a fora a la plaça. Són les bombes que cauen damunt de la Porxada i que costaran la vida al marit i avi. Aquesta història, protagonitzada pel seu besavi, és una de les tantes que el periodista i escriptor Albert Forns Canal ha recollit al llibre I el cel ens va caure al damunt (Edicions 62), que presentarà avui a les 19 hores al Teatre Auditori de la capital vallesana, en el 85è aniversari del bombardeig.
Es tracta de la reconstrucció de testimonis d’aquell llarg i fatídic minut del 31 de maig del 1938 recollits al llarg de les darreres dècades. Forns trena les històries de més d’una vintena de supervivents i recrea les seves vides abans, durant i després de l’atac de l’aviació italiana. Com la d’en Joan, hi ha més històries colpidores, d’infermeres, sindicalistes, pageses, aprenentes...principalment dones, i també d’infants, com l’Agustinet Sarroca, a qui la pluja de metralla enxampa de ple anant cap a l’escola. “Cada família té la seva història, tots les hem sentit a casa”, explica Forns, que “amb l’excusa del bombardeig” ha intentat descriure com era la vida de Granollers durant la Guerra Civil. “Com eren les cues del racionament, com era l’educació durant la República, la vida de pagès, dels refugiats, de la fàbrica col·lectivitzada, la fonda Europa...”
Forns ha elaborat el seu relat de no-ficció a partir de fonts orals, de 60 testimonis gravats en les últimes dècades. “Quan em vaig posar a treballar, gran part de la feina ja estava feta. A partir d’aquí vaig començar a triar les històries més potents, més universals, aquelles anècdotes que expliquen una categoria.” Fa dos anys, es va fer una última crida per trobar supervivents que volguessin llegar els seus records d’aquella tràgica jornada i Forns encara va poder parlar amb alguns. Confessa que s’ha emocionat molt escrivint el llibre i lamenta com van desapareixent els testimonis del bombardeig, com la Mercè Ventura –“la nena de les trenes”, que també té un capítol dedicat–, traspassada fa uns pocs dies.
El llibre té altres propòsits més enllà d’“humanitzar les víctimes”, de fer aflorar la història íntima que s’amaga darrere d’una xifra. Serveix, també, per deixar constància d’un bombardeig contra la població civil –com n’hi va haver a Barcelona, Lleida, Tàrrega i Figueres– potser no prou conegut més enllà de la comarca vallesana. “Tots sabem d’Hiroshima, de Dresden o Dubrovnik –reflexiona Forns–, però els nostres bombardejos no els coneixem.” Forns va acompanyar un grup de periodistes per alguns dels escenaris on van impactar les bombes del 31 de maig, com l’actual escola Pereanton i la mateixa Porxada, on ahir grups de nens i nenes jugaven alegres enmig de la plaça.