Maria Oliveras i Collellmir, la dona que va canviar l’anestesiologia a Catalunya

Maria Oli­ve­ras i Collell­mir, que va morir tal dia com avui el 2009, quan tenia 99 anys, és con­si­de­rada per molts la mare de l’anes­te­si­o­lo­gia cata­lana, una pio­nera en un camp científic que sem­blava en els seus anys, durant la post­guerra i molt després, bar­rat per a les dones. Va ser la pri­mera anes­tesiòloga del país i va obrir el camí a la pro­fes­si­o­na­lit­zació d’una acti­vi­tat que molts van con­si­de­rar durant molts anys de poca rellevància. La Soci­e­tat Cata­lana d’Anes­te­si­o­lo­gia, Rea­ni­mació i Terapèutica del Dolor li va con­ce­dir, a títol pòstum, una Meda­lla d’Or.

Oli­ve­ras va néixer el 1910 al mas Morató d’Arge­la­guer (Gar­rotxa), en una família rama­dera en què era la gran de set ger­mans. El destí sem­blava que no l’havia de por­tar a ser una dona que dei­xa­ria pet­jada en la medi­cina, perquè es va haver d’enfron­tar a tots els obs­ta­cles ima­gi­na­bles, pels anys de què estem par­lant. Sem­blava des­ti­nada a seguir la tasca dels pares i, de fet, durant molt temps va haver de cui­dar els ani­mals.

A casa dels Oli­ve­ras, com a tants altres llocs, que les dones estu­di­es­sin no estava ben vist. Va neces­si­tar la medi­ació d’una tieta perquè els pares la dei­xes­sin mar­xar i, de fet, els va mig enga­nyar perquè la pri­mera idea era que estudiés magis­teri, una car­rera molt més ben vista. Quan lle­gia un lli­bre, segons ho va expli­car ella mateixa, havia d’ama­gar-lo. De petita, com les seves ger­ma­nes, havia de dur les vaques i els bous a la mun­ta­nya. Men­tre vigi­lava el bes­tiar apro­fi­tava per lle­gir els lli­bres que tenia ama­gats. Ella mateixa va con­tar més enda­vant aquesta difi­cul­tat, en el lli­bre Maria Oli­ve­ras i Collell­mir, memòria de la pro­fessió, escrit per Car­les Hervàs i Puyal: “Me’ls ama­ga­ven i fins i tot me’ls cre­ma­ven. El meu pare era el secre­tari de l’Ajun­ta­ment i en tenia molts, però no volien que m’hi afi­cionés, ni a la lec­tura ni a l’estudi; no ho veien bé pel fet de ser una dona.”

A la llarga, el seu coratge en un món que sem­blava cons­pi­rar con­tra ella va tenir premi. El 1946 l’il·lus­tre Robert Macin­tosh, pare de l’anes­te­si­o­lo­gia moderna, va viat­jar a Bar­ce­lona i va que­dar parat per l’habi­li­tat i el conei­xe­ment de la cata­lana. La va esco­llir per for­mar-la a la seva càtedra d’Oxford amb una beca de la Fun­dació Rocke­fe­ller, gràcies al seu entu­si­asme i a la seva habi­li­tat. Anar a Angla­terra sem­blava una altra odis­sea. No par­lava anglès i ja tenia dos fills petits, però la insistència de Macin­tosh i el suport del marit, el far­macèutic Narcís Esplu­gas i Saba­ter, van ser fac­tors clau, i Oli­ve­ras se’n va anar un any a Oxford, l’opor­tu­ni­tat de la seva vida.

Oli­ve­ras va tor­nar a Bar­ce­lona amb l’apa­rell més inno­va­dor cone­gut al món per ador­mir malalts, l’EMO, fet que va aju­dar els cirur­gi­ans a afron­tar inter­ven­ci­ons més atre­vi­des i, per tant, sal­var mol­tes més vides. En pocs anys la medi­cina cata­lana va fer pas­sos de gegant. La met­gessa, a més, va con­tri­buir a fer impres­cin­di­ble una figura que ara tro­bem d’allò més nor­mal: l’anes­tesiòleg a les sales d’ope­ra­ci­ons de tots els hos­pi­tals. En aquell moment només hi havia dos o tres met­ges que es dedi­ques­sin a l’anestèsia com a ocu­pació habi­tual. Les anestèsies es feien amb intu­bació tra­queal, amb una mas­ca­reta que es posava sobre la cara, i els malalts s’ador­mien amb èter o clo­ro­form.

Oli­ve­ras havia fet el bat­xi­lle­rat pas­sant per diver­sos con­vents i va com­ple­tar els estu­dis de magis­teri com a interna al Col·legi Sagrat Cor de Maria, a Girona. Pel camí va haver d’apren­dre el cas­tellà, ja que tota la vida havia par­lat només català. No cal dir que quan tor­nava a casa en els petits períodes de vacan­ces havia de con­ti­nuar tre­ba­llant. Era la ger­mana gran i havia de donar exem­ple, i el pare encara tenia l’espe­rança que acabés por­tant el mas fami­liar.

El 1930, amb vint anys, es va matri­cu­lar a la Facul­tat de Medi­cina de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona després d’inter­nar-se en un col·legi. El 1938, en plena Guerra Civil, va aca­bar la car­rera. Només dues noies de les catorze que s’havien matri­cu­lat van com­ple­tar tot el tra­jecte. Men­tres­tant havia acon­se­guit una plaça a la Residència Inter­na­ci­o­nal de Senyo­re­tes Estu­di­ants, ins­ti­tució depen­dent de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana. El títol de medi­cina va aca­bar sent anul·lat per les auto­ri­tats fran­quis­tes i el 1941 va haver de reva­li­dar-lo exa­mi­nant-se un altre cop de 14 matèries amb un tri­bu­nal vin­gut expres­sa­ment de Madrid. El mateix any es va casar amb Narcís Esplu­gas.

Es va espe­ci­a­lit­zar en anàlisis clíniques de sang, però quan va gua­nyar una plaça a l’Ins­ti­tut Neu­rològic de Bar­ce­lona la seva vida pro­fes­si­o­nal va fer un tomb. Va conèixer els millors cirur­gi­ans de Bar­ce­lona i durant mol­tes inter­ven­ci­ons va començar a con­tro­lar el pols i l’estat gene­ral dels paci­ents.

El 1942 va tenir el seu pri­mer fill, però tot­hom qui va tre­ba­llar amb ella recor­dava que la seva capa­ci­tat tre­ba­lla­dora superava qual­se­vol entre­banc fami­liar. El 1946 va ser l’any que va can­viar la seva vida i la de la medi­cina cata­lana. Va arri­bar el segon fill i va conèixer Robert Macin­tosh, que era a Bar­ce­lona per pre­sen­tar noves tècni­ques.

Durant la seva estada de vuit mesos a la uni­ver­si­tat britànica, Macin­tosh va per­me­tre que Maria Oli­ve­ras intubés malalts i portés el con­trol de les inter­ven­ci­ons i les anestèsies. També va pas­sar dos mesos com a anes­te­sista en un hos­pi­tal a Lon­dres i en tor­nar va estar-se a l’Hos­pi­tal Clínic amb el neu­ro­ci­rurgià Adolfo Ley. Amb les noves tècni­ques i l’apa­rell EMO es va demos­trar que els malalts que­da­ven total­ment ador­mits, no sen­tien dolor i sag­na­ven menys.

El 1963 va dei­xar la feina d’anes­te­sista per dedi­car-se a l’anàlisi clínica al labo­ra­tori i el 1980 es va jubi­lar.