Societat

opinió

Escassetat de capellans

L'escas­se­tat del que habi­tu­al­ment s'ano­me­nen voca­ci­ons reli­gi­o­ses és un fet fàcil­ment cons­ta­ta­ble i accep­tat per tot­hom. Pot­ser cal­dria remar­car que, des d'aquesta pers­pec­tiva, ens tro­bem en una situ­ació de migra­desa per sota de límits rao­na­bles. Mal­grat aquesta coin­cidència, quan es tracta d'ana­lit­zar, fer el diagnòstic i pro­po­sar camins de sor­tida, les con­clu­si­ons són diver­ses.

Podríem pre­sen­tar tres acti­tuds fona­men­tals:

–Els que atri­bu­ei­xen la crisi a cau­ses ali­e­nes, com ara el mate­ri­a­lisme, l'hedo­nisme, el rela­ti­visme, etcètera i que pro­po­sen un reforçament de l'ortodòxia i un reple­ga­ment a les trin­xe­res doc­tri­nals dels con­ci­lis de Trento i Vaticà I, ja que con­si­de­ren que l'acció més eficaç és inten­si­fi­car les pregàries i roga­ti­ves perquè Déu ens ator­gui aquest do tan pre­uat de les voca­ci­ons.

–Els que inten­ten posar-hi pedaços agru­pant parròquies en els nuclis més grans o mul­ti­pli­cant els ser­veis sagra­men­tals d'un capellà anant de poble en poble. En alguns llocs com al nos­tre bis­bat s'apunta cap a una par­ti­ci­pació més forta del laïcat en els llocs on no hi ha capellà, pre­pa­rant-lo per ani­mar cerimònies litúrgi­ques i Cele­bra­ci­ons de la Paraula.

–Els que pre­te­nen subs­ti­tuir l'estruc­tura pira­mi­dal actual per una església-comu­ni­tat que sigui el Poble de Déu, tal com diu el Vaticà II. Vol­drien retor­nar als trets més genuïns dels minis­te­ris i caris­mes que ani­ma­ven les pri­me­res comu­ni­tats cris­ti­a­nes. Cada comu­ni­tat tin­dria la per­sona esco­llida d'entre ells per pre­si­dir-los.

Després de tant de temps d'exer­ci­tar les dues pri­me­res acti­tuds sense acon­se­guir cap dels objec­tius pre­vis­tos, estem con­vençuts que han fra­cas­sat rotun­da­ment i han fet evi­dent el seu ana­cro­nisme. Es podria con­cloure que Déu no escolta aquests precs perquè no són del seu grat. Davant dels rep­tes que tenim sem­bla que l'Espe­rit no ha bufat per allà cap on ens entos­su­dim a anar. Ens convé, per tant, escol­tar millor l'Espe­rit, dis­cer­nir amb més cura els sig­nes dels temps i apro­fun­dir els punts de referència que ens ha sug­ge­rit de forma espe­cial a través de la veu auto­rit­zada del con­cili Vaticà II. El sen­tit de la fe de tota l'Església també empeny en aquesta direcció.

Tots aquests aires ens por­ten a recu­pe­rar l'experiència d'aque­lles pri­me­res peti­tes comu­ni­tats que tenien molt clara la fita cap on avançar: mal­da­ven per tenir un sol cor i una sola ànima perquè ningú no visqués en la indigència (Actes 5 32-24) i perquè les vídues i els orfes tin­gues­sin una llar. La seva manera d'acom­plir el mana­ment bàsic de Jesús era ser­vir i com­par­tir el que eren i tenien: la fe, els béns i les capa­ci­tats, el poder i els minis­te­ris. En el Regne de Déu que ana­ven cons­truint, encara molt ten­dre i feble, no hi havia senyors ni súbdits, pri­mers ni últims, gene­rals ni tropa. Havien entès que ningú no s'ha de fer dir mes­tre perquè de mes­tre només n'hi ha un i tots els altres som ger­mans (Mateu 23, 8). No tenim pas constància que hi hagués ofi­cis exclo­ents ni fun­ci­ons reser­va­des a per­so­nes mar­ca­des en cerimònies ritu­als. Sant Pau insis­teix molt en la diver­si­tat de dons que l'Espe­rit dis­tri­bu­eix a dis­creció per a l'edi­fi­cació de l'únic Cos de Jesu­crist. És la comu­ni­tat que reco­neix aquests dons i els orga­nitza per al seu crei­xe­ment i madu­ració. Els ser­veis i minis­te­ris no es legi­ti­men per la crida i con­sa­gració dels jerar­ques, sinó per l'encàrrec de la comu­ni­tat, que sovint és rati­fi­cat pel bisbe o per l'apòstol. La per­sona esco­llida pre­si­deix les cele­bra­ci­ons eucarísti­ques en què s'exer­cei­xen els diver­sos caris­mes, tot garan­tint la plu­ra­li­tat i la par­ti­ci­pació de tots en igual­tat d'opor­tu­ni­tats. I, és clar, no hi havia dis­cri­mi­nació ni incom­pa­ti­bi­li­tat per raó de sexe o d'estat civil a l'hora d'exer­cir aquest minis­te­ris. Ara, que som a prop del Dia del Semi­nari, ofe­rim aques­tes refle­xi­ons a qui se senti interes­sat en el tema. Pot par­ti­ci­par en el debat de mol­tes mane­res: en la reflexió per­so­nal, en con­versa amb els amics o envi­ant les apor­ta­ci­ons al bloc del Fòrum.

Les idees que avui s'ofe­rei­xen s'ave­nen ple­na­ment a les que han publi­cat fa poques set­ma­nes un grup de teòlegs i teòlogues ale­manys i que han rebut nom­bro­ses adhe­si­ons. També estan en la línia del pen­sa­ment del teòleg Cas­ti­llo i d'un docu­ment que fa temps van publi­car un grup de domi­nics holan­de­sos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.