De muralles i baluards

L'esti­uet de Sant Martí era la millor com­pa­nyia, aquell matí de diu­menge. I mira que n'hi havia de gent –més de dues-cen­tes per­so­nes– que ens aplegàrem a La Mercè per dei­xar-nos guiar per les for­ti­fi­ca­ci­ons giro­ni­nes, a càrrec de dos experts, en Jaume Prat i en Jordi Peri­cot, que ens il·lus­tra­ren amb la paraula la visita a les mura­lles, els for­tins i els balu­ards que havien defen­sat la ciu­tat.

Que portés la paraula un mes­tre com en Prat va ser una sort. Amb un sen­zill megàfon ens va tenir emba­da­lits gai­rebé tres hores, obli­gant-nos amb el seu exem­ple a tres­car des del parc del Turó fins a l'hotel Palau de Bella­vista, tot pas­sant per la torre Giro­ne­lla, les Creus, el Cal­vari, el Pol­vorí –amb mique­lets inclo­sos– i les res­tes dels balu­ards que havien coro­nat les cres­tes de les Pedre­res. D'aquells antics balu­ards del Con­des­ta­ble, i del balu­ard de la reina Anna i el de Caput­xins, en tinc un record d'infan­tesa que no vaig poder com­par­tir amb els nos­tres guies. Molt menut, fent des­co­ber­tes aven­tu­re­res amb un amic i veí, vam arri­bar a aquell altiplà i m'apa­regué un pai­satge que no podré obli­dar mai: tot el que abraçava la mirada era un desert de pedra, però no pas de pedra natu­ral, sinó de pedra tre­ba­llada, cons­truïda i derruïda. Un món que només podia ser d'un altre pla­neta. Unes quan­tes vega­des vam arri­bar fins allà en les nos­tres excur­si­ons i sem­pre va ser­var el seu mis­teri. Raco­na­des, moles de pedra, parets ajaçades, un túnel que s'enfon­sava uns quants metres i que intentàrem ins­pec­ci­o­nar fins on fou pos­si­ble. Si n'ima­ginàrem de coses entre aque­lles pedres!

El nos­tre guia ens des­cobrí un túnel que per­me­tia esca­par-se del balu­ard de Caput­xins cap al que ara és Vila-roja. Però ens va asse­gu­rar que era excep­ci­o­nal, que nor­mal­ment el que hi havia eren camins coberts, és a dir, que que­da­ven fora de l'abast de les bales ene­mi­gues. Vaig pen­sar que sí, que n'hi havia encara un de ben evi­dent, que surt de la Porta del Socors i que arriba fins al peu de la torre Alfons XII, ben con­ser­vat. Però vaig dis­sen­tir del mes­tre quan va asse­gu­rar que mai no s'havia pogut con­fir­mar l'existència d'un túnel que conduïa de Montjuïc al Galli­gants. No l'he pas vist mai. Però recordo que el diari Los Sitios va expli­car negre sobre blanc que la poli­cia havia per­se­guit uns fugi­tius fins una de les bar­ra­ques i que allà se'ls havien fet fone­dis­sos. Que un regis­tre atent de la bar­raca va per­me­tre des­co­brir l'entrada d'un túnel que anava fins molt a prop de Sant Pere de Galli­gants. Segons deia el diari, no era el pri­mer cop que per­dien un ras­tre a Montjuïc. Una mirada ràpida no dei­xava veure res perquè aque­lla entrada secreta que­dava ben dis­si­mu­lada.

Des d'aquí, el meu agraïment.