Sant Joan reivindicatiu

Dime­cres al matí a Per­pinyà hi havia mani­fes­tació. Uns quants milers de ciu­ta­dans s'havien llançat al car­rer, amb ban­de­res i pan­car­tes, per pro­tes­tar con­tra la idea del seu govern de pos­po­sar la data de jubi­lació, la «retreta», com en diuen ells. Es veia que hi havia a la cor­rua de mani­fes­tants molta gent de classe mit­jana: mes­tres, fun­ci­o­na­ris, ofi­ci­nis­tes, i pocs obrers. És clar que Per­pinyà té poca indústria, segons sem­bla. Hi havia vaga als fer­ro­car­rils i a altres ser­veis. La crisi i les seves con­seqüències fan tron­to­llar les bases fran­ce­ses. Els sin­di­cats han alçat la vara, car­re­gats de raons. I, encara més greu, els bleus, els de la selecció de fut­bol, han fet figa a Sud-àfrica. Només fal­tava això per fer aca­bar la paciència als soferts tre­ba­lla­dors d'un país que sem­pre s'ha sen­tit ric i que s'ha mirat de fer res­pec­tar.

De rics, en deuen ser. Ells, els fran­ce­sos, si la nova llei tira enda­vant, hau­ran de tre­ba­llar fins als 62 anys, dos més que fins ara. Me'ls mirava amb una certa enveja. A l'altra banda dels Piri­neus, la nos­tra banda, si no et cau la rifa d'una jubi­lació anti­ci­pada d'aque­lles que s'inven­ten les grans empre­ses per tenir més guanys, de moment ens jubi­lem als 65. I que duri, si és que pot durar, que no és gaire pro­ba­ble. Si els euro­peus de la pri­mera divisió s'han de dei­xar afai­tar, ja ens podem remu­llar la barba, que ens l'arra­na­ran sense con­tem­pla­ci­ons.

Tot tor­nant a Girona he sen­tit a la ràdio que els cata­lans del nord havien avançat la mani­fes­tació. I no ha estat pos­si­ble saber quanta gent hi havia als car­rers asso­le­llats de la segona ciu­tat cata­lana: de set mil a quinze mil, segons les fonts. És un clàssic. A París ja han dit que no recu­la­ran pas, que la decisió és ferma, passi el que passi al car­rer. Les ràdios de dime­cres par­la­ven sobre­tot de l'acci­dent de Cas­tell­de­fels. Era lògic i just. Els mani­fes­tants de Per­pinyà que­da­ven en un segon terme, de la mà de l'amic Pere Codo­nyan.

Davant de les noves dependències de l'edi­fici de la Gene­ra­li­tat a Girona con­ti­nua la pro­testa del per­so­nal de neteja. Ara fa una colla de dies que s'han ins­tal·lat allà, amb ban­de­res i ban­de­re­tes, car­tells i un xic de mobi­li­ari. Estan fent una prova de resistència per acon­se­guir un tre­ball digne. Quan hi he pas­sat, eren quarts de tres de la tarda. El sol petava sobre les llam­bor­des amb una potència ines­pe­rada. M'hi he fixat. Només hi havia una guàrdia de dues per­so­nes. M'ha sem­blat que s'havien ins­tal·lat còmoda­ment per fer la mig­di­ada. Els desitjo sort. Que man­tin­guin la feina que tenen i que en puguin millo­rar les con­di­ci­ons. Ja deuen saber que el pano­rama gene­ral no és gaire favo­ra­ble. Però ja se sap que els pobres sem­pre han de nedar con­tra cor­rent. Aquí, a Per­pinyà i arreu.