“L’infrafinançament s’ha de resoldre; fa dècades que dura”

Som una taula de la qual formen part 37 federacions molt diferents, un fet que és enriquidor. Són federacions que representen pràcticament 3.000 entitats del país. La importància no és tant ni de la taula ni de les federacions, sinó de les entitats, per les persones que atenen. L’últim any van atendre al voltant de dos milions de persones. És un sector important a Catalunya, vital, que fa servei públic i que és complementari al sistema de serveis socials públics, però que gràcies a la feina d’aquestes entitats arriba a moltes més persones i de diferents tipologies: infants, persones que viuen al carrer, que tenen addiccions o problemes de salut mental... El tercer sector és una aposta de país. Les primeres organitzacions són de finals del segle XIX.

Sí, és un patrimoni enorme. És cert que el tercer sector és fort en altres territoris de l’Estat com el País Basc, València, Madrid..., però no amb la profunditat, la història i el compromís que tenim a Catalunya. Penso que som un referent mundial. Quan fem activitats a escala internacional, ens valoren molt. És un ecosistema de servei públic, amb els serveis socials d’ajuntaments i consells comarcals, diputacions i govern, però també amb les entitats socials de primera línia. I és un patrimoni que cal protegir.

Volem posar a l’agenda cinc temes transversals: pobresa, habitatge, atenció a la dependència, solitud no desitjada i salut mental. Afecten tot el territori, qualsevol edat o col·lectiu. Hi som per servir les persones, que tinguin oportunitats per sortir-se’n, que siguin menys dependents de les ajudes, que siguin ateses amb dignitat, que siguin tractades correctament les que tenen necessitats vitals, amb eficàcia i rapidesa. Per això diem que som servei públic.

Cal abordar l’infrafinançament del sector. Sempre poso el mateix exemple: portem el nen a l’escola i el director ens diu que no sabrà si al gener podrà obrir perquè està pendent d’una subvenció que no sap si tindrà. És inimaginable, perquè per sort al nostre país tenim garantida la salut i l’educació públiques, una lluita de molts anys que cal defensar. Doncs hi ha moltes entitats petites que fan una gran feina, no potser de grans números però sí de profunditat, i tenen amenaçada la supervivència perquè depenen d’una subvenció. Aquesta inestabilitat posa en perill la supervivència d’entitats que estem dient que fan un servei bàsic. L’infrafinançament s’arrossega de fa dècades i s’ha d’arreglar. L’estat del benestar es fonamenta en tres pilars: la salut, l’ensenyament i els serveis socials, que són la germana pobra de totes les polítiques socials. Tenim l’estigma que només arribem a un sector de la població.

Segur que tots coneixem algú –o fins i tot nosaltres mateixos– que ha viscut un moment complicat, d’incertesa per motius personals, professionals..., els que siguin. I si no tenim la persona adequada al costat, sigui família o amics, se’ns fa tot més costa amunt. En algun moment podem perdre la feina, caure en addiccions o algun altre problema. I hem d’intervenir. És important tenir xarxes de protecció social; per això paguem impostos. I per això reclamem als nostres governs pressupostos socials. És important tenir escola, salut i serveis socials gratuïts i oberts a tothom i els hem d’utilitzar. Són serveis socials amb dos pilars: els que fa l’administració i els que fan les entitats del tercer sector, que arriben on no arriba l’administració. Són complementaris i els hem de protegir. Tot és servei públic.

Des del sector és el que intentem. Les subvencions finalistes depenen de molts factors, aleatòriament, cada any. Una part important dels serveis socials a Catalunya l’estan aguantant les entitats.

Tenim el marc d’entitats, però no tenim un reconeixement jurídic. En l’última legislatura vam presentar una llei que reconeixia que el tercer sector és una qüestió de país, que fa un servei públic complementari i que cal protegir-lo. També ens assegurava aquesta seguretat jurídica que necessitem, entre altres coses, per la qüestió del finançament. La llei va quedar aturada per la convocatòria d’eleccions i ara hem demanat als partits del Parlament que es torni a activar i es pugui resoldre durant el 2025. És una altra prioritat i ens donarà instruments per protegir el sector.

Hi ha d’haver voluntat, i això es veu amb els números i en la manera com es fa el pressupost. Sempre hem defensat tenir un pressupost social. Quan es parla del nou finançament per a Catalunya, ha de ser també social i una oportunitat per reduir aquesta bretxa històrica.

Coincidia que el nou finançament ha de ser una oportunitat per a les persones. Estem en sintonia, però ara hem de veure com s’avança, i sobretot hem de veure aquesta impregnació social en aquest pressupost. Cada any parlem d’un 25% de població catalana en risc de pobresa i d’un 30% de població infantil en risc de pobresa, i és urgent, cal començar a fer passos ferms en aquestes línies.

Després de la pandèmia, se’n parla més, i això és positiu, però sempre ha estat aquí. S’hi ha d’intervenir des de la prevenció, i molt abans, especialment entre adolescents i joves. La generació més jove està més comunicada que mai en clau de xarxes, però més incomunicada que mai en clau de relacions. També hem detectat que hi ha molta gent que se sent sola tot i estar a les xarxes, aparentment molt comunicada. Aquí comencen els problemes d’ansietat. Cal estar alerta amb aquestes primeres percepcions. És com l’habitatge. No podem parlar d’integració social sense abordar l’habitatge. El 40% de les llars, segons l’últim estudi de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, diuen que han de fer un sobreesforç per pagar el lloguer. No estem parlant de col·lectius en situació de vulnerabilitat, sinó de persones del nostre entorn. I aquesta qüestió està vinculada amb la salut mental. Hem de destinar-hi molts més recursos.

Ser dona, objectivament amb les dades, vol dir cobrar menys per la mateixa feina que un home. La maternitat les penalitza, perquè moltes d’elles no poden accedir a segons quines feines o a la promoció. Les cures estan feminitzades. Moltes dones, filles o germanes, amb l’esgotament físic i emocional i la pèrdua d’ingressos que comporta, s’encarreguen de cuidar dels que més estimen. La llei de la dependència en el marc teòric és molt bona; l’aplicació, no tant. Hi ha retards en l’adjudicació de les ajudes i són insuficients. Pagar una multa és molt fàcil; demanar una ajuda a la dependència, ben al contrari, i si te’n surts. Quan parlem de simplificació administrativa, també és això. La població envellida anirà en augment. Per tant, de la mateixa manera que defensem un creixement pressupostari en salut, hem de defensar un creixement en la protecció social.