L’Església sinodal s’apropa, però ve plena de reptes

Aconseguir arribar a una Església sinodal ha estat el gran objectiu del papa Francesc des que va començar el papat. La totalitat dels creients han estat cridats a dir-hi la seva fent un pas endavant durant tres anys. En aquest moment, hi ha conclusions, però falta un full d’acció. Maria Cimperman, teòloga i participant de les assembles sinodals del 2023 i 2024 com a facilitadora, va parlar de les crides, els reptes i les oportunitats d’aquesta nova Església que ha de venir a la Tribuna Joan Carrera, al restaurant Pomarada de Barcelona.

Una vuitantena d’assistents van voler compartir aquest dinar per entendre en quin punt es troba ara el camí sinodal i què queda per recórrer. Després d’aquest període de discerniment que ha estat el sínode com a tal, l’Església catòlica fa un nou pas amb els ulls posat en la cita del 2028 en l’assemblea eclesial. Mentrestant toca concretar les accions que s’han de dur a terme un cop aquest Sínode ha acabat. Cimperman va dir que havia vist l’Esperit “en acció” durant tota aquesta primera etapa i va agrair haver format part d’aquest procés sòlid i dinàmic. “Ningú havia experimentat mai un sínode com aquest, ni tan sols els cardenals ni els bisbes més experimentats”, hi va afegir. Però ara és quan es dibuixen tots els reptes que comporta voler canviar la forma de fer i de pensar en la institució.

Aquesta nova etapa obre un ventall de possibilitats per a l’Església que il·lusiona Maria Cimperman. La teòloga creu que és un bon moment per reconstruir i renovar la comunitat. “Una Església sinodal ens demanarà de nou que construïm vincles, que ens preguntem què es necessita i que hi responguem”, exclamava. Però el que més destacava era l’oportunitat que es presentava per reconstruir la confiança i guarir ferides. Per ella, és pensar quina comunitat hi ha i quina es vol crear. I a través de les mateixes propostes del sínode, com ara dur a terme reunions sinodals diocesanes de manera regular, es podrien obrir les portes a una major participació i a una reconstrucció de la comunitat de forma efectiva.

La diversitat de talents dins de les comunitats ha de ser apreciada, opinava Cimperman. No tothom té facilitat per a la pregària o l’ensenyament, és de forma complementària que es pot aconseguir un resultat complet. A més, a través de l’intercanvi de dons, un concepte que ha captivat la ment de moltes persones, es poden generar noves formes de col·laboració. Cimperman no volia que s’oblidés que aquest procés es pot viure amb tothom:“Sovint no pensem en les persones empobrides o marginades com a individus amb qui podem intercanviar dons.”

En aquesta línia, Cimperman va esmentar un dels objectes més grans de debat dins l’Església. “Els dons de les dones han estat infrautilitzats”, va criticar la teòloga. No obstant això, en el sínode s’ha demanat un canvi en el llenguatge. Hi ha llocs on el paper de les dones no s’ha arribat a implementar i per això la ponent es preguntava si encara hi havia dons de les dones per descobrir.

Més endavant, en ser preguntada pel paper de la dona en aquesta nova Església, la ponent va destacar que hi havia hagut dues dones a la secretaria del sínode. De forma sobtada, el públic va riure, després d’haver estat en silenci tota la xerrada. Se sentien veus que deien: “Dues, eh.” L’opinió general era clara: és insuficient. Amb tot, Cimperman creia que quelcom havia canviat respecte a aquest debat. “Laics i laiques estan fent més funcions del que abans era habitual”, hi va afegir. Tot i que tornava la pilota preguntant a la sala: “Quan et cridin, hi aniràs? És un moment especial per a l’Església, com ho va ser el Concili Vaticà II, i tothom està cridat a participar-hi.”

Després de les oportunitats que obria aquesta nova etapa, també s’apropaven els reptes. La facilitadora va destacar, com a primer repte, el de crear impuls. “És crucial compartir que el moviment ja està en marxa i continuar difonent les experiències”, deia Cimperman. En ser un fenomen global, els canvis poden trigar a veure’s a escala més local, i és per això que la teòloga estatunidenca feia una crida a fer visible el que estava passant. Cimperman defensava que compartir la informació pot arribar a inspirar i encoratjar a estimular una creativitat major.

De la mateixa forma, la teòloga defensava que s’havien de produir canvis en la metodologia per saber debatre i discernir realitats diferents. “Això significa dedicar-hi temps, crear espais per a la pregària, l’escolta, la compartició i l’aprenentatge”, concretava. En aquesta línia va voler destacar el paper dels facilitadors en les assemblees perquè “condueixen aquests importants debats”.

I l’últim repte que Cimperman va esmentar va ser respondre a la resistència. Dins del procés natural d’un canvi, hi haurà agents que voldran resistir-s’hi. “Hem d’atendre la resistència i anomenar-la; poden sorgir suggeriments útils que ajudin a avançar en la implementació”, opinava optimista la ponent. Per diferenciar entre resistències constructives i destructives, Cimperman deia que la resistència negativa està més orientada “a obstaculitzar la implementació que a millorar la situació”; en canvi, a través de la resistència constructiva “es poden obtenir aprenentatges valuosos”. Finalment, va destacar la importància de poder cometre errors. “Per gestionar aquest canvi que volem fer, ens hem de permetre cometre errors”, va concloure.