La processó del Sant Enterrament de Girona, aquest divendres, i la processó de Verges (amb la Dansa de la mort) són els dos principals atractius turístics pel que fa a la Setmana Santa de la demarcació, destaca el president de la Junta de Confraries de Girona, David Fluriach i Domínguez (El Masnou, Maresme, 1978). La junta commemora aquest any el seu 80è aniversari. En el càrrec des de fa sis anys, Fluriach, professor de secundària i llicenciat en clàssiques, filosofia i teologia, parla de tradicions, de confraries i del cartell de la Setmana Santa, que trenca motlles.
Què representen els actes de Setmana Santa a Girona?
Representen una tradició. Les processons són molt antigues a Girona perquè, excepte alguns moments de la història molt puntuals, han estat ininterrompudes i han estat molt arrelades.
Es viu majoritàriament com un acte popular, cultural, més que no pas de sentiment?
De fe?
Sí, exacte, sí. Igual que a la ciutadania en general?
Hi ha un aspecte molt important que no podem negar: és un aspecte de tradició vinculat o no amb la fe de cadascú. Nosaltres, en la Junta de Confraries, tenim gent treballant que no és practicant, gent que sí que ho és i gent que hi col·labora i ja està. Això passa en totes les processons, tot el que és aquesta realitat popular té tota aquesta gradació. A Girona també passa.
A Girona arriba a ser un atractiu turístic?
Sí, jo crec que sí, almenys a la zona de Girona. Hi ha dues grans processons, la de Verges i la de Girona. Són les que atrauen més afluència turística aquestes dies de Setmana Santa, a banda de les processons dels Dolors.
A Girona hi ha dotze confraries que participen en la processó de Divendres Sant. Han estat sempre aquestes?
Les processons són del segle XVII i inicialment sols hi havia dues confraries: la més antiga és la de la Puríssima Sang [Arxiconfraria de la Puríssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist] i després ve la dels Dolors [Congregació de la Mare de Déu dels Dolors]. I la resta són posteriors. Moltes venen dels gremis.
Ah, dels antics gremis?
Els flequers, els pagesos, tots aquests. Per exemple, la que estic jo, la de pagesos [la Confraria de Sant Isidre i Sant Galderic], es va refundar o rearticular el 1946 [aquests dies hi ha l’exposició de l’Exposanta a l’església dels Dolors per conèixer-ne més]. Les altres són més o menys semblants, la del Davallament, una gent de Barcelona que venien aquí, la del Silenci era d’unes monges, però totes han vingut després. Les dues inicials són aquestes [la de la Puríssima Sang i la dels Dolors].
Com es pot innovar una tradició així? És necessària la innovació?, em pregunto.
Bé, en podem parlar llargament, de la tradició, perquè té moltes portes. Però la tradició, òbviament, té una part de llegat, de llegat històric, que és el que és. Has de buscar el fonament històric d’aquest llegat: què és el que vols transmetre? Perquè és veritat que el cercle, el fonament és el que és, però llavors sí que podem canviar les formes. Les formes són d’una manera o altra, però en realitat el que vols portar, en el fons, és la visió del que és la catequesi, de l’Evangeli, dels passos, de Jesús. I ho fan a través d’aquestes escultures, aquests passos. En el futur podrien ser uns altres? Sí, cap problema, però vull dir que és molt important saber el missatge que transmets, i el que canvia és la forma. Evidentment, s’adequa als temps. Nosaltres, per Setmana Santa veiem el que hi ha i anem per aquí i per allà. Per exemple, concurs de fotografia i d’imatge.
Es va fer la primera edició del concurs d’imatges sobre la processó de Divendres Sant l’any passat. Va anar bé?
Hi va participar poca gent, però ho mantenim perquè hi ha gent que n’està supercontenta.
Normalment la junta tria algun artista perquè faci el cartell de la Setmana Santa a Girona. Aquest any [l’obra de Gerard Soler Senén] ha causat controvèrsia pel fet que algunes veus el vegin “grotesc”. Això afavoreix la difusió dels actes?
No comparteixo aquest punt de vista i crec que el cartell no és grotesc, que és dur les coses a l’extrem. Tampoc és irreverent perquè vol mostrar una cosa molt diferent. Et pot agradar o no perquè l’artista fa una proposta i en art al final és m’agrada o no. En certes pintures modernes jo no ho entenc, potser té la seva història, però no ho acabo d’entendre. Per a aquelles persones que no estan introduïdes en el món de la Bíblia, del món religiós, potser els costa d’entendre. Quan el vaig veure vaig veure efectivament un Crist, un lleó, en referència al lleó de Judà i un anyell, amb més o menys encert en el dibuix, això és molt personal.