Societat

10 de febrer del 1939

La guerra acaba a Catalunya

La 4a divisió de Navarra va prendre Portbou i
va penjar una bandera vermella i groga, símbol
de la victòria franquista
El 13 de febrer,amb
la caiguda de Molló
i el coll d'Ares, es va acabar definitivament la Guerra Civil a Catalunya

Capítol 51


Tal dia com avui, però del 1939, és la data con­si­de­rada ofi­ci­al­ment com el final de la Guerra Civil a Cata­lu­nya. La Van­guar­dia, diari camaleònic com pocs, fidel arma periodística dels ven­ce­dors, ho pro­cla­mava a les seves pàgines: “La ban­dera d'Espa­nya oneja a la fron­tera. L'illa de Menorca per Franco! Tro­pes Naci­o­nals en la fron­tera de França... Tro­pes Naci­o­nals a Maó. La guerra d'Espa­nya va cul­mi­nar ahir en dues grans victòries mili­tars i polítiques.”

La notícia del rota­tiu bar­ce­loní no feia altra cosa que fer-se ressò del comu­ni­cat ofi­cial de guerra del dia 10 que de manera con­cisa anun­ci­ava: “Les nos­tres for­ces han asso­lit vic­to­ri­o­sa­ment en el dia d'avui tots els pas­sos de la fron­tera fran­cesa, des de Puig­cerdà fins a Port­bou. La guerra a Cata­lu­nya s'ha aca­bat.”

Tot i que era un fet indis­cu­ti­ble que les tro­pes del gene­ral Franco havien asso­lit la victòria a Cata­lu­nya, les res­tes de l'exèrcit repu­blicà, lluny d'adme­tre la der­rota, van eme­tre un comu­ni­cat lacònic: “Les nos­tres for­ces con­ti­nuen el seu reple­ga­ment amb un ordre abso­lut, sal­vant total­ment els seus efec­tius, mate­rial i arma­ment.”

L'estadística, però, cons­ta­ta­ria que els repu­bli­cans havien dei­xat pel camí nombrós mate­rial en la bata­lla de Cata­lu­nya, que ara res­tava en poder dels insur­gents: 262 loco­mo­to­res, més de mil vagons de tren, 2.000 cami­ons, 19 mili­ons de litres de gaso­lina, 248 motors d'avi­ació, un sub­marí i 3.000 metra­lla­do­res. Tot ple­gat sense comp­tar els 97.000 pre­so­ners que el nou règim hau­ria de ges­ti­o­nar en els mesos següents.

La notícia que la guerra havia arri­bat a la fi a Cata­lu­nya va eclip­sar par­ci­al­ment fins i tot un fet tan relle­vant per al movi­ment insur­gent naci­o­nal­catòlic que encapçala Fran­cisco Franco com la mort del papa Pius XI.

Crònica d'un final

La 4a divisió de Navarra havia entrat a Port­bou entre les dues i les tres de la tarda. En poca estona, la ban­dera roji­gualda llui­ria al coll de la Serra, entre Port­bou i la població nord-cata­lana de Cer­vera. Només mitja hora abans, les tro­pes fran­quis­tes havien ocu­pat el pont inter­na­ci­o­nal de la Guin­gueta d'Ix.

Amb les tro­pes navar­re­ses va arri­bar a Port­bou Ernesto Giménez Caba­llero, un intel·lec­tual que pre­su­mia d'avant­guar­dista, que havia estat amic de Dalí i Lorca, però que ara es dedi­cava a lloar les mera­ve­lles del falan­gisme. Giménez Caba­llero, davant de les asto­ra­des tro­pes va treure un ver­set per glos­sar aquell històric moment. Un deliri de guerra com un altre.

També sobre les tres de la tarda, uni­tats del cos d'Urgell havien ocu­pat Puig­cerdà –ciu­tat que van haver d'aban­do­nar perquè bona part estava far­cida de mines– i un dia més tard entra­rien a Llívia. De fet, podrien haver arri­bat a aquesta població el mateix dia 10, però un ofi­cial francès –el coman­dant Zwi­lling– ho va impe­dir adduint que el Trac­tat dels Piri­neus impe­dia que més de tres homes armats pogues­sin pas­sar per la zona neu­tral. Un xic sur­re­a­lista.

En rea­li­tat, tot i que pràcti­ca­ment tot el Prin­ci­pat ja era sota con­trol fran­quista el 10 de febrer la guerra es va allar­gar uns pocs dies més a Cata­lu­nya. No va ser fins al 13 de febrer que es va poder donar real­ment per con­closa la guerra al nos­tre país, en el moment que la 53a divisió del cos d'exèrcit d'Aragó va entrar a Molló i va ocu­par també el coll d'Ares.

Un país des­tros­sat

El fran­quisme va ser espe­ci­al­ment dur amb Cata­lu­nya des del moment que les seves tro­pes van ocu­par el pri­mer poble a les Ter­res de l'Ebre. Es va pro­duir una per­se­cució política, lingüística i cul­tu­ral que va vore­jar el geno­cidi, quan no ho va ser clara­ment. Una per­se­cució exer­cida en forma d'una repressió sis­temàtica que cer­cava anor­rear la iden­ti­tat del país i de la seva gent. Un dia abans que la cai­guda de Cata­lu­nya fos un fet, el 9 de febrer, el Tri­bu­nal Regi­o­nal de Res­pon­sa­bi­li­tats Polítiques va con­dem­nar un seguit de ciu­ta­dans giro­nins al des­ter­ra­ment, en alguns casos per un període no infe­rior a vuit anys i en uns altres a per­petuïtat. Un exili forçat. Van ser afor­tu­nats, però d'altres aca­ba­rien davant d'un esca­mot d'afu­se­lla­ment o direc­ta­ment apa­rei­xe­rien morts en un marge.

L'acció del tri­bu­nal res­po­nia a la pro­mul­gació de la llei de res­pon­sa­bi­li­tats polítiques que tenia com a objec­tiu prin­ci­pal per­se­guir qual­se­vol defen­sor o pro­mo­tor de la República. A aquest efecte es van decla­rar fora de la llei tots els par­tits que van for­mar part del Front Popu­lar i, per tant, totes les per­so­nes que van for­mar part d'aquesta can­di­da­tura o n'eren sim­pa­tit­zants. Era, en el fons, la lega­lit­zació d'una repressió que s'exer­ci­ria a gran escala i sense con­tem­pla­ci­ons a Cata­lu­nya.

Al seu pas pel país, les tro­pes revol­ta­des havien arra­sat el ter­ri­tori, con­ver­tint-lo en una terra erma, que res tenia a veure amb el que havia estat tan sols un temps abans. Per bé que hi havia qui insis­tia a car­re­gar tots els seus mals als repu­bli­cans, com ara Josep Pla. El mateix dia 10 de febrer, l'escrip­tor, de manera prou eloqüent, va rela­tar a les pàgines de La Van­guar­dia l'esce­nari que es va tro­bar quan va tor­nar a Girona: “Girona és avui un cam­pa­ment. En el cafè Norat, on vam apren­dre a pren­dre cafè, no hi han dei­xat ni les culle­re­tes. En l'hotel del Cen­tre no hi ha res, no s'hi troba res. Els rojos han des­truït la Girona moderna, és a dir, les fonts de vida. La fàbrica de Por­ta­be­lla està feta pols, i tan­tes altres coses! Girona pro­du­eix una impressió tre­menda. La Girona de la nos­tra joven­tut, la que vam conèixer i esti­mar tant, tindrà ben aviat un per­fil, un espe­rit, una ànima dife­rent. Aquest arra­sa­ment actual, qui­nes for­mes de vida crearà amb el temps?”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia