Quina calor!

Ja se sap de cada any, però sem­pre agafa des­pre­vin­gut. És prou nor­mal que al juliol faci molta calor, però no tota: en guarda per l'agost. Els anys qua­ranta i cin­quanta era popu­laríssim en el món rural el Calen­dari dels Page­sos. Asse­nya­lava sants i san­tes a cabas­sos, la Qua­resma i l'Advent, i indi­cava als page­sos els temps de sem­bra i de collita, podar, ado­bar i tras­bal­sar el vi i, el més impor­tant, també pro­nos­ti­cava el temps que faria tot l'any. A la redacció, hi havia el direc­tor d'edició i el seu jove fill tre­ba­llant en el de l'any vinent. El noi, que era la pri­mera vegada que s'ocu­pava de la pre­visió del temps, quedà tallat d'inven­tiva i demanà auxili al seu pro­ge­ni­tor veterà. “Pare! No sé que posar!”, va dir ata­ba­lat. El pare pre­guntà: “Quin mes estàs fent?” I el noi va fer: “Juliol”. El pare, empi­pat per la falta d'ima­gi­nació del jove cridà: “El juliol és l'únic mes que no can­via mai. Posa-hi calor, fill, molta calor!”. El noi n'hi va posar i ho va ende­vi­nar, és clar.

La suor de les samar­re­tes asse­nyala les seves vacan­ces al calaix fins a mit­jan setem­bre. Els pan­ta­lons llargs de la majo­ria d'homes, també. Les dones es tre­uen roba de sobre i es ves­tei­xen, o des­ves­tei­xen segons es miri, amb les peces més inver­sem­blants. L'aspecte gene­ral dels car­rers i pla­ces fa un canvi alter­nant l'elegància, la ori­gi­na­li­tat, la nove­tat i el mal gust. Als pobles –on no hi havia aire con­di­ci­o­nat–, el lloc més fresc de la casa era l'ombra de la figuera, deien sàvia­ment: “Pel juliol, ni dona ni car­gol”. Pel que fa als car­gols, és sabut que cos­ten de pair, a l'estiu. Les rela­ci­ons ínti­mes matri­mo­ni­als —fora del matri­moni n'hi havia ben poques— aflui­xa­ven. A les mati­na­des, en refres­car l'ambi­ent, hi havia un cert movi­ment. El sereno del meu poble va dir al cafè el diu­menge vinent: “La calor ha aflui­xat i el gri­nyo­lar dels somi­ers ha aug­men­tat. De mati­nada, en entrar la mari­nada, el galli­ner s'esva­lota!”. S'ha de dir que tot­hom dor­mia amb el balcó o fines­tra oberts de bat a bat. Alguns ron­ca­dors es podien sen­tir a cent metres de distància. El silenci era abso­lut a les nits dels pobles i a les ciu­tats, de dues a sis, també des­a­pa­rei­xia el bro­git ciu­tadà. La calor ha fre­nat sem­pre l'acti­vi­tat humana!

El juliol que, amb l'agost, han estat mesos de dis­bauxa de vacan­ces i viat­ges, han tin­gut una reta­llada de què ben pocs es podran esca­par: l'afecció de la crisi. Però més o menys lluny, més o menys llar­gues, més o menys gene­ro­ses, les vacan­ces es faran on sigui: o Oslo, Nova York i Johan­nes­burg, o bé Aigua­viva, Cor­nellà de Terri i el cas­tell de Reque­sens. Es men­jarà menys i es riurà més, domi­na­ran els tallats llargs de llet i els cafès amb llet i crois­sant. Pera­lada i Cap Roig que­da­ran en bona part per als euro­peus habi­tu­als dels països àrabs, ara en qua­ran­tena, i es prendrà menys whisky i més coca­cola que mai. De les vacan­ces, sem­pre en queda algun record i el d'enguany serà: “Quina calor!”