Camí cap a la indignació

La set­mana pas­sada el govern espa­nyol va anun­ciar que el des­do­bla­ment de l'N-II con­ti­nuarà sent un somni per als giro­nins. Una Ítaca, que ara torna a ser moda. Aquesta és una història que es remunta a l'any 1993, quan el govern, ales­ho­res en mans del PSOE, en va anun­ciar el des­do­bla­ment. Des d'ales­ho­res, un incom­pli­ment dar­rere l'altre.

Anem-hi d'excursió. Aga­fem aigua i men­jar, omplim fins a dalt el dipòsit de la paciència i també el de la ben­zina. Enfi­lem el tram gironí de l'N-II. Des de Tor­dera, l'inici ja és amb mal peu: car­re­tera estreta, un únic car­ril per sen­tit i a 80 quilòmetres per hora. Sem­pre que­darà el pai­satge. Una pros­ti­tuta a la dreta. Una mere­triu uns metres més enllà. Una mar­colfa a l'esquerra. Una meuca al seu cos­tat. I encara una mar­fanta. I també una puta. I una bar­daixa. I una bagassa. S'aca­ben els sinònims, però no les dones que a banda i banda de la car­re­tera ofe­rei­xen ser­veis sexu­als. Encara som a Maçanet de la Selva i ja n'hem comp­tat catorze. Però no ens podem dis­treure: un camió ens fa llums. Ens ve de cara! Està avançant un cotxe i no ha cal­cu­lat bé la distància. Forta fre­nada i ens apar­tem al petit voral. El camió pot tor­nar al seu car­ril. En el temps que tenim per bufar i pen­sar que només ha estat un ensurt, veiem per la fines­tra un ram de flors a la llera de la car­re­tera que ens recorda que aquesta és una via peri­llosa. Molt peri­llosa.

Però seguim i ara ve un tram diver­tit, que ni a Port Aven­tura. El mal estat, el pèssim estat, de la car­re­tera fa que la cir­cu­lació sigui un autèntic ral·li: sotracs, salts... És la con­seqüència d'un tram ple de sots i pegats d'asfalt. A l'N-II, l'excepció es con­ver­teix en regla. Un exem­ple: els senyals de trànsit. En tot el recor­re­gut en tro­bem més, molts més, moltíssims més, de color groc que de blancs. El groc de les obres. Tot i que, d'obres, no n'hi ha. De fet, l'únic ope­rari que tro­ba­rem en tot el recor­re­gut és el del dibuix dels senyals. Però de tre­balls, n'hi havia hagut. Fins a Sils, tro­bem diver­ses obres fan­tasma: tre­balls que havien començat i s'han dei­xat a mig fer.

Si com­pa­rem l'N-II amb un desert, a par­tir de Cal­des hi ha un oasi. És el tram des­do­blat. L'únic en tot el ter­ri­tori gironí. Es pot anar a 120 quilòmetres per hora. El cotxe no se'n sap ave­nir. Però quan reac­ci­ona, l'oasi ja s'ha esfu­mat. Era només un miratge. Som a For­nells de la Selva i tor­nem a l'únic car­ril per sen­tit.

Al mal estat de la car­re­tera i al fet que només hi ha un car­ril, s'hi afe­geix la gran presència de cami­ons com a plus de peri­llo­si­tat. A Vila­fre­ser fem parada i els comp­tem. En només mig minut en pas­sen dotze. La represa és lenta. Podem anar a 80 km/h, però anem a 30. Un trac­tor que no pot córrer. De mica en mica, els nom­bro­sos vehi­cles que fan cua dar­rere seu el van avançant. Han de sal­tar una contínua i ocu­par el sen­tit con­trari. No és l'únic obs­ta­cle. Poc abans de Bàscara una rulot ava­ri­ada ocupa tot un car­ril de cir­cu­lació. I a Llers, un altre car­ril és ocu­pat per ope­ra­ris que arre­glen fanals de la via. Més emoció a l'excursió.

La presència un altre cop de mol­tes pros­ti­tu­tes ens indica que estem arri­bant a la Jon­quera, el final del recor­re­gut. Al llarg de la noran­tena de quilòmetres, hem cre­uat dese­nes de car­tells indi­ca­tius que ens recor­den cons­tant­ment que som a l'N-II. Com si ens en poguéssim obli­dar! Però aquests car­tells són reve­la­dors: N-II km 687, N-II km 702, N-II km 738, N-II km 760. Un record cons­tant que la gestió de la car­re­tera es fa lluny. A 687 km. A 702 km. A 738 km. A 760 km. Ser al quilòmetre 700 no ajuda gaire.

Un cop a la Jon­quera toca des­fer el camí i tor­nar cap avall. Tot i que l'experiència d'anada ha estat molt... interes­sant, el cos no està pre­pa­rat per a tanta adre­na­lina. La tor­nada serà via AP-7. Al cap de tres quarts d'hora ja som al punt d'inici (gai­rebé la mei­tat de temps res­pecte al viatge d'anada). Això sí, fent un dona­tiu de 8,75 euros al senyor Aber­tis. El temps i la segu­re­tat es paguen.

Cir­cu­lar amb rapi­desa i segu­re­tat per l'N-II a Girona seguirà sent una Ítaca. Però pot­ser ja és hora de dei­xar de pre­gar i actuar perquè el camí no sigui llarg com cla­mava Kons­tan­di­nos Kava­fis. I és que si el govern de l'Estat segueix al ritme actual –8 km en 20 anys–, l'N-II tri­garà 225 anys a estar des­do­blada del tot.